dimarts, 6 de setembre de 2011

El llenguatge dels polítics (2 articles)

Com a professor universitari de l’àmbit de la lingüística i, alhora, com a persona interessada en afers polítics, era inevitable que un dia o altre fes algun escrit sobre el llenguatge dels polítics. I com que jo no m’hi poso per poc, doncs en vaig fer dos. Els qui em coneixen ja saben que sóc així.

El meu col·lega Miquel Àngel Pradilla, incansable en l’organització d’esdeveniments acadèmics, em va convidar a participar a les II Jornades in memoriam Josep Panisello, celebrades a Jesús (Baix Ebre) els dies 5 i 6 de març del 2010. Volia que fes alguna exposició sobre l’ús de les paraules; i, com que tenia recollides algunes curiositats de l’àmbit polític, vaig fer una xarrada sobre el tema. La idea era fer veure com el poder emmascarava les realitats mal vistes amb denominacions aparentment innocents. De casos n’hi ha, per desgràcia, un munt. Qui no recorda els “hilillos” del fuel del Prestige ja enfonsat, anomenats així per en Mariano Rajoy per tal de minimitzar una catàstrofe ecològica? O com s’explica que, d’una mateixa instal·lació, uns en diuen “cementiri nuclear” i d’altres en diuen “magatzem temporal centralitzat” (sense dir de què: pot ser de tomacons)? Fins i tot vam haver de veure com un conseller de medi ambient la Generalitat de Catalunya, pertanyent a un partit ecosocialista contrari al transvasament de l’Ebre, justificava el transvasament del Segre dient que tal transvasament no era un transvasament i que no hi havia paraula per a designar-ho. Tots aquests casos, i d’altres, van ser reportats a l’esmentada xarrada, juntament amb algunes referències a la novel·la apocalíptica 1984, d’en George Orwell.

A final del 2010 vaig tindre ocasió de publicar aquella xarrada en forma d’article acadèmic. El vaig titular “Política i manipulació del llenguatge” i va aparèixer a la revista Comunicació. Revista de Recerca i d’Anàlisi, número 27, editada per la Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans). Una revista especialitzada que versa sobre comunicació em va semblar el lloc idoni per a publicar-hi un escrit com aquest.

Us convido a llegir-lo. No cal dir que, si teniu més exemples com aquests, us animo a afegir-los a l’apartat de coments. Segur que xalarem una estona.

Un altre camp que em va interessar és com es podien traduir paraules i expressions populars del català a l’espanyol i viceversa. És un àmbit de poca importància; però quan un polític, un esportista, etc., deixa anar un col·loquialisme, la feinada que tenen els mitjans de comunicació per a traduir-ho! L’anècdota que va esperonar-me a fer un article va ser un comentari sentit en una tertúlia radiofònica quan estudiava a la universitat. Un tertulià explicava que en Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat, va dir que anaven amb
una sabata i una espardenya”; i que algun mitjà espanyol ho havia traduït per “un zapato y una alpargata”, obviant que es tracta d’una frase feta i que, per tant, no hi ha ningú que vagi calçat amb una sabata en un peu i una espardenya a l’altre peu.

Quan vaig tindre uns quants exemples recollits en vaig fer un article. Es titula “Popularismos en boca de políticos y deportistas: apuntes sobre su traducción en catalán y español”, i va sortir a la revista Debate Terminológico, 5 (any 2009), editada per la xarxa iberoamericana de terminologia Riterm. Hi vaig posar quatre paraules i quatre expressions, entre les quals la famosa “peix al cove” d’en Jordi Pujol, el verb “chorrear” del Reial Madrid (els més futbolers se’n recordaran: va ser una paraula molt de moda en l’àmbit culer durant uns anys) o quan en Joan Tardà, diputat al Congrés de Diputats per ERC, va dir en castellà “Lo más caliente está en... l’aigüera”. (Com que no vaig poder documentar allò de la sabata i l’espardenya -quan es va dir, on es va publicar, etc.-, no vaig poder reportar-ho.)

Podeu llegir l’article. Veureu que, al principi, té un to marcadament acadèmic; però una volta entrats en matèria llisca més.

Cal dir que, des que es va publicar, encara he recollit més casos com aqueixos. Si Déu vol, algun dia ho publicaré en format de llibre.

Per a acabar us recomano un llibre sobre el tema d’en Marçal Sintes, acabat de sortir: Periodistes contra polítics (Columna, 2011). Aquest treball va rebre el premi Ramon Trias Fargas d’Assaig Polític 2010. El seu autor és periodista i analista polític i col·labora amb la Facultat de Comunicació Blanquerna. La primera part és una mica feixuga, ja que repassa les reflexions que s’han fet sobre el paper del periodisme com a peça important d’un sistema polític democràtic. Però la segona part analitza com els polítics catalans van intentar imposar un concepte a partir de les paraules emprades per a referir-s’hi, i fins a quin punt reïxen (llegint el llibre ja es veu que no sempre se’n surten).

En fi, que us aprofitin les lectures!

1 comentari:

  1. Molt bé, crac. No els havia llegit.

    Al Baltasament li tenim molta estima els que vivim vora Segre.

    Aquest Puigmalet és molt de la broma, eh?

    Ja sé que no és ben bé això, però avui, potser per culpa teva, m'he adonat que al diari 'Segre' parlaven d'agricultors en comptes de pagesos. M'hi fixaré més, a veure si aquesta ruqueria és norma de la casa o l'estil d'un periodista artificiós, que també pot ser.

    El meu sogre és agricultor, hehe.

    marc

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.