La intel·ligència emocional, una via per a encertar-la

Darrerament es parla molt de la intel·ligència emocional. Explicat d’una manera planera, ve a ser una mena de guia, basada en les emocions i la intuïció, útil a l’hora de prendre decisions. És una definició massa genèrica, i segurament els experts diran que els diversos conceptes a l’entorn d’aquest univers no poden tractar-se de manera tan generalista. Però com a primera aproximació al concepte pot servir.

Fixem-nos que, quan hem de prendre una decisió, ho fem amb el cap, és a dir, sospesant els pros i els contres de cada opció possible (“si faig A la part positiva és X, però com a negatiu hi ha Y; si faig B la part positiva és Y, però com a negatiu hi ha X”). Això seria una mostra d’intel·ligència racional. Però hi ha vegades que, amb el cor, ‘sentim’ que hem de fer una cosa. I no podem explicar o justificar aquella tria: simplement notem, de manera intuïtiva, que és la més encertada, que és la que toca. Diversos autors han explorat aquest camp i sostenen que la intel·ligència emocional ens és igual d’útil que la intel·ligència racional a l’hora de prendre decisions. I penso que és bo conjuminar-les totes dues (evidentment no s’ha d’arraconar la raó). La visió cientifista i empírica del coneixement dels darrers 200 anys ha portat a pensar que només es poden prendre decisions encertades seguint el raonament (i si hom l’encertava seguint només la intuïció es creia que era, en certa manera, de casualitat). Però nous corrents consideren que la intuïció també és un bon mètode per a prendre decisions.

Una mostra d’aplicació de la intel·ligència emocional la tenim en l’entrenador del primer equip de futbol del Barça, en Pep Guardiola. Els seus èxits esportius com a entrenador són impressionants: del 2008 al 2011 ha aconseguit dues copes de campions d’Europa (Champions League), tres lligues espanyoles, una copa del rei i altres títols. Un palmarès que pocs tècnics tenen en tan poc temps i, a més, aconseguits de tan jove (en Guardiola va néixer el 1971) i sense rodatge (fins al 2008 només havia entrenat l’equip filial del Barça, a segona divisió). Però allò que el fa gran no és només la ‘quantitat’ de títols que ha guanyat, que també, sinó la ‘qualitat’, és a dir, la manera com els ha aconseguit. Compenetració i bon ambient entre els membres de l’equip; esperit de superació i sacrifici; respecte màxim envers els rivals; etc. Aquesta manera de fer tan laboriosa contrasta amb la del gran el rival blaugrana, el Reial Madrid, feta a base de talonari i dispendi i amb jugadors que semblen més de lluita lliure que de futbol, però totalment infructosa quant als títols (entre el 2008 i el 2011 tan sols han guanyat una copa del rei -i encara la van destrossar el mateix dia-). Aquest fenomen ha fet fins i tot que la manera de treballar d’en Guardiola fos estudiada i explicada a les escoles de negocis de Barcelona, com un mostra de lideratge a l’hora de tirar endavant una empresa.

Com que aquest paradigma ha esclatat en els darrers anys, han sortit llibres diversos que en parlen. Si algú està interessat en el tema, pot acostar-s’hi mitjançant aquestes obres. En ressenyo breument tres d’aparegudes recentment.

1) El treball potser més popular -segurament per la seva poca profunditat, com veurem- és Tu pots. Noves idees per potenciar el teu talent, de Joaquín Lorente (Columna, 2011).

Els continguts, encaminats a potenciar el talent i l’autoconfiança, s’exposen de manera molt simplificada. Tan simplificada que sembla un llibre d’autoajuda, potser perquè l’autor vol arribar a tothom, inclosos els qui, per una raó o altra, no aprofundeixen en els conceptes. Per això, es pot dir que el treball perd força però es guanya en extensió: s’arriba a molta gent.

El títol, també simplificat (Tu pots), resumeix molt bé l’esperit del treball. Aquest ús absolut del verb poder sona estrany en català (popularment el que es diu és tu pots fer-ho); però estilísticament s’ha optat per eliminar tot allò que podria anar després de poder per tal de concentrar la força semàntica en aquest verb. Així s’evoca de manera directa, nua, clara la capacitat que té hom de fer una cosa. En certa manera, és com l’eslògan de la campanya a les eleccions presidencials dels Estats Units del 2008 d’en Barack Obama (Yes, we can ‘sí, podem’); o com quan la Diputació General d’Aragó va empescar-se una campanya institucional (als anys 90 del segle XX) que tenia com a lema Aragón puede (una manera d’intentar fer creure als aragonesos que podien tirar endavant, i que s’oblidessin de prejudicis negatius i de la manca de confiança).

En Joaquín Lorente ja havia publicat abans Pensa, és gratis. 84 idees pràctiques per potenciar el talent (Edicions 62, 2010). Aquest altre llibre està fet amb el mateix estil, és a dir, abocat a la practicitat. Aquest enfocament practicista de totes dues obres és, potser, la nota negativa. Basta comparar el to de Pensa, és gratis amb el to que ofereix el filòsof Josep Maria Terricabras, de la Universitat de Girona, a l’opuscle Atreveix-te a pensar (La Campana, 1998), molt més profund. Els dos títols ho diuen tot: el d’en Lorente va de cara avall (gratuïtat = senzillesa) i el d’en Terricabras de cara amunt (atrevir-se = repte).

2) El segon llibre és una obra excel·lent: El viatge al poder de la ment. Els enigmes més fascinants del nostre cervell i del món de les emocions, d’Eduard Punset (Destino, 2010).

En aquesta obra, en Punset combina magistralment el rigor i la capacitat de divulgació. Tothom li reconeix aquesta capacitat, que posa en pràctica en articles a la premsa, en llibres, a la televisió i a la xarxa. L’obra completa una trilogia formada per dos treballs més, El viatge a la felicitat. Les noves claus científiques (Columna, 2006) i El viatge a l’amor. Les noves claus científiques (Destino, 2007).

A l’apartat De vegades decidim millor amb poca informació (pàgines 92-95) desenvolupa una idea suggeridora: en Punset afirma -avalat per experiments científics- que quan prenem decisions basant-nos en la intuïció ens equivoquem la mateixa quantitat de vegades que quan prenem decisions basant-nos exclusivament amb la raó. La conclusió és, doncs, que si creus fermament que una cosa és ‘així’, o que cal fer ‘això’, i no pots argumentar-ho racionalment, ha passat que el teu intel·lecte ha arribat a aquesta conclusió a partir de tot el teu bagatge (és a dir, tots els coneixements acumulats al llarg de la vida, incloent-hi les experiències viscudes). No és una sortida estranya, sinó que és una solució que ofereix el nostre cervell a partir de tot el que tenim a dins sense haver-hi pensat massa.

3) La tercera aportació és el llibret Des-educa’t. Una proposta per viure i conviure millor, de n’Eva Bach i en Pere Darder (Edicions 62, 2011).

Aquests dos autors són experts en intel·ligència emocional, i els podem veure o sentir de tant en tant a la televisió o a la ràdio. Ja havien fet un altre llibre semblant, Sedueix-te per seduir. Viure i educar les emocions (Edicions 62, 2002; en teniu un minicomentari al blog d’Àngels).

És un llibre curull d’idees i conceptes, que cal llegir amb molta calma, assaborint cada frase. Si convé, reculant cada dos o tres paràgrafs. I és que, perquè se’t quedin totes les idees que exposen, cal llegir-lo a fons i impregnar-te de cada idea. A més, està ben redactat i les frases lliguen perfectament les unes amb les altres.

(La qüestió de la redacció, però, grinyola de tant en tant. A vegades no donen la forma adequada a alguns complements verbals. Així, hi llegim (pàgina 11): “Les coses no s’aprenen ni les sabem fer pel sol fet de pensar-les, de reflexionar sobre elles, de llegir-les o de sentir-les dir”. Si la paraula coses s’expressa tot seguit -com a complement de diversos verbs- mitjançant pronoms febles per tal de no repetir el mot (pensar-les, llegir-les, sentir-les dir), tal procediment ha de fer-se en tots els verbs; per tant, cal dir reflexionar-hi. És un error de cohesió.)

El llibre té un marcat to progressista, que, des del meu punt de vista, el desmereix un xic. Aquesta ideologia progressita, tan arrelada en el món dels pedagogs, impregna tota l’obra i fa que, en algun punt, els surti una afirmació que -a parer meu- no és encertada, o en tot cas és massa generalista i per això ineficaç. Així, per exemple, a la pàgina 17 hi llegim: “A les escoles [...] moltes vegades s’obliga a aquells nens que no poden seguir els currículums establerts a sobreviure a base de mecanismes de defensa. La por a ser exclòs o simplement a no ser, així com la sensació reiterada de no ser suficientment vàlid o digne, impedeixen [...] implicar-se a fons en el propi procés de creixement [...]”. D’aquesta afirmació es desprèn que la culpa del fracàs escolar és del sistema (exclusivament), i no té en compte que pot haver-hi múltiples factors o condicionants socials que poden abocar-hi. Així, per exemple, a un xiquet amb una família desestructurada, en què la desestabilització emocional és gran, li costarà seguir classes. Això no és culpa d’un disseny curricular determinat, ni del mestre que ha de fer la classe per a 25 alumnes (tots ells diferents, amb realitats socials i familiars distintes). Igualment, no es té en compte que els immigrants que van a un altre país han de fer un gran esforç per a adaptar-s’hi, i això causa estrès. Un altre cop, el fracàs escolar d’un jove immigrant potser es deu al fet que se l’ha desarrelat del seu entorn anterior, i no a uns continguts o una manera concreta d’ensenyar-los. I encara hi ha adolescents -que sovint comparteixen les situaciones acabades de descriure- que simplement no volen seguir les explicacions del professor, les faci com les faci, per raons diverses (a un noi de 15 anys la classe l’avorreix i li és més distret jugar amb el mòbil o passar el temps al carrer; el problema simplement és que ningú no li ha explicat que al cap de pocs anys haurà d’espavilar-se en el món laboral i que totes les comoditats que vulgui les haurà de pagar amb diners guanyats treballant). En fi, crec que una afirmació com aquesta, referida concretament al món educatiu, és massa incompleta i potser esbiaixada i tot. (Sempre he pensat que els pedagogs que teoritzen haurien de fer classe com un mestre més, al llarg de diversos cursos. Em temo que els seus constructes teòrics caurien com castells de cartes.)

Aquesta ideologia progressista els porta a utilitzar el terme deseducar, semblant estructuralment a desconstruir (‘desmuntar un règim polític, un statu quo, etc.’). Crec que és excessiu dir-ho d’aquesta forma: tampoc es tracta de desmuntar tota la cultura que hem heretat! Es tracta més aviat d’anar-la reformant. Potser per això seria més encertat el terme reeducar o reenfocar. Ara: és innegable que el mot deseducar, per la seva força, ajuda a fer veure que caldran moltes hores per a convertir el paradigma actual (en la presa de decisions només val el raonament) en un nou paradigma (en la presa de decisions cal seguir alhora el raonament i la intuïció/emoció).