Pere: per què tot és tan complicat? (crònica d’unes passejades per Girona)

Ja sabeu que solc tocar temes transcendents -que si la Unió Europa se’n va en orris, que si Espanya ha fracassat, que si tenim canvis socials a tocar, que si la crisi econòmica s’ho endurà tot...-. Però avui compartiré unes reflexions més personals i, per això, menys transcendents (o no; potser en el fons ho són més, encara).

El juliol del 2011, jo i altres col·legues de la universitat vam anar a un congrés sobre història de la llengua que es feia a Girona. En Pere Navarro -professor que ja el vaig tenir quan estudiava jo-, n’Emili Llamas -un dels becaris de la universitat- i jo mateix hi vam assistir.

Com que hi havia temes que no ens interessaven, vam fer alguna campana (pst!, no ho digueu a ningú). Cal precisar que n’Emili, el més jove, és el més formal de tots; i que en Pere, el més gran, és el més irreverent. Per això, qui proposava les campanes -en funció del poc interès de les comunicacions- era en Pere, mentre que el becari sovint preguntava amb un to de dubte: “Voleu dir?”. I això que els dos professors anem vestits més formals i ben pentinats -i a més en Pere és missaire-, mentre que el becari va vestit a mig camí de kumbaià i alternatiu i du un cabellam esbullat -a més de ser cantant d’un grup de pop-rock, els Poker’s-. O sigui que oblideu-vos del tòpic que la jovenalla és irresponsable.

En fi, campanejant vam aprofitar per a visitar la ciutat: el Museu d’Història dels Jueus; la catedral; l’església de Sant Feliu; l’església de Sant Pere de Galligants; els banys àrabs; etc. Com que el becari és jove, en Pere i jo aprofitàvem per a explicar-li episodis de la història de Catalunya concentrats en elements presents a les esglésies. A Sant Feliu vam explicar-li la llegenda que, de la seva tomba, van sortir mosques que van delmar l’exèrcit francès que assetjava la ciutat al segle XIII (mentre l’armada catalana capitanejada per en Roger de Llúria fustigava la flota francesa al Mediterrani). A la catedral vam ensenyar-li la tomba de n’Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, presumiblement una de les primeres mostres de la senyera (barres grogues i vermelles pintades a la paret de la tomba; en aquell moment era l’emblema dels comtes de Barcelona). Feia poc que TV3 havia emès la sèrie Ermessenda, sobre aquest personatge, de manera que les explicacions tenien més interès, encara. I a la mateixa catedral vam mostrar-li la tomba d’en Ramon Berenguer II Cap d’Estopes, comte de Barcelona, que va morir per un atac a traïció mentre feia la ruta entre Barcelona i Girona. Aleshores hom va acusar son germà bessó i concomte, Berenguer Ramon II, amb qui havia tingut tibantors, si bé no se’n va demostrar mai la culpabilitat.

Com que tots tres tenim formació diferent, interessos diferents i punts de vista diferents, també vam xarrar molt sobre diversos temes: urbanisme, religió, societat, política, economia, cultura, història... La visió de cadascun complementava la dels altres dos. Una de les tantes vegades que vam passar pel carrer de la Força, vaig preguntar-li a en Pere: “Però, veam, Pere: per què tot és tan complicat?”. Va trigar un parell de segons a respondre, tot movent el cap, fins que va dir: “Mira: si ara comencés a respondre aquesta pregunta...”. Va deixar la frase enlaire i jo vaig continuar-la: “D’aquí a dos mesos encara estaries responent-la”. En Pere va fer que sí amb el cap i ho va tancar amb un “Això mateix”.

Vaig fer la pregunta perquè, aquells dies a Girona, ens en havien passat unes quantes.

Quan vam visitar la catedral, a la botiga vam veure un DVD amb salms tocats per l’organista de la catedral i cantats pel cor. En Pere -interessat per aquests temes- va intentar comprar-lo. Però el xicot del mostrador va dir que no en sabia el preu, i va suggerir que anéssim a la botiga del bisbat, situada a la plaça del Vi (baix de tot, a tocar de l’Ajuntament). Vam anar-hi, però la dependenta ens va dir que no tenia el DVD. Com a contraoferta, va suggerir que anéssim a missa de 9 a la catedral, ja que, a l’acabar, podríem demanar-li al mossèn que l’havia enregistrat, l’organista, perquè es veu que el regalava. L’argument que ens va donar és que, com que un producte així no té gaire sortida comercial, el capellà el regalava a qui l’hi demanava. En fi, que la solució finalment va consistir a anar a missa de 9. Perquè després diguin dels funcionaris, que et remeten d’una finestreta a una altra...

En Pere col·lecciona elements religiosos simbòlics. Per això, al Museu d’Història dels Jueus va comprar un mantell hebreu. També buscava una botiga on venien icones ortodoxes. Ens va costar trobar-la, i això que vam passar-hi per davant uns quants cops. En ser-hi, després que li ensenyessin unes quantes icones, va refusar de comprar-les, tot i la seva bellesa, perquè les va trobar caríssimes. Mentrestant els altres dos tafanejàvem, i jo vaig trobar unes edicions facsímils d’un vocabulari del segle XIX del parlar caló, la llengua dels gitanos (Puigmalet, com t’hauria agradat ser-hi!). Com que en Pere i n’Emili fan un treball sobre la parla dels gitanos de Tarragona, vam comprar-los. En sortir de la botiga, en Pere ens va dir que tenia previst fer un viatge a Armènia i ja hi compraria una icona ortodoxa per quatre rals. Total: en Pere va veure que havia de travessar tot Europa fins al cor d’Àsia per a aconseguir aquella icona, lluny de la botiga gironina; i jo, a la mateixa botiga, vaig trobar-hi un llibre interessant sobre una ètnia que havia travessat tot Àsia i Europa.

A la visita a Sant Pere de Galligants, en Pere va demanar a la noia que venia entrades si podia posar-se a cantar al bell mig de la nau. La noia va dir que sí. I mentre en Pere entonava els càntics gregorians que ressonaven per tota la nau, l’única persona que hi havia al recinte, un fotògraf professional, va continuar fent les fotos que havia vingut a fer. Compto que li van quedar més bé, impregnades de l’esperit monàstic del cant gregorià. Encabat vam traduir a la noia de l’entrada algunes làpides escrites en llatí. Que uns visitants il·lustrin la persona que hi treballa no deixa de ser una mica ‘el món al revés’.

Més estrident va ser la visita a una altra botiga de records al carrer de la Força. No sé com va ser que ens vam posar a parlar de la llengua hongaresa. En Pere em va demanar si l’estava aprenent; li vaig respondre que n’havia après bastantes paraules, però el que costa més és la sintaxi (relacionar les paraules entre si). I li vaig explicar per què: “L’hongarès té 25 casos. O sigui que si algú em diu que el llatí és difícil li tallo els collons” (els casos són una mena de sufixos que indiquen el paper que fa un mot dins la frase; el llatí té 6 casos i el català no en té cap, perquè us en feu la idea). No vaig caure en el fet que estàvem davant de la dependenta, una xica jove, que devia al·lucinar: què feien tres paios parlant de castrar algú per considerar difícil el llatí, més quan el 99% de la població catalana considera que el llatí és difícil?

Realment, tot és ben complicat. I si en tres dies vam tindre ocasió d’adonar-nos-en per la via de petits exemples concrets, què deu pensar la gent que no para de viatjar arreu del món i de conèixer nous llocs, altres persones, cultures diferents?

Pere: ja pots començar a contestar. Ja sé que ens cal temps; doncs posem-nos-hi com més aviat millor.