diumenge, 2 d’octubre del 2011

El procés d’independència de Catalunya ja és irreversible (agradi o no)

1. PLANTEJAMENT

Se’n parla molt, de la possible independència de Catalunya. Des de l’any 2000 (aproximadament) ha passat de ser una qüestió pràcticament marginal a ser un tema central en la política catalana (i espanyola). Els mitjans de comunicació en parlen a bastament i el debat s’ha estès entre la societat. En definitiva, sobre la taula hi ha la qüestió de si Catalunya pot ser un Estat. (En rigor caldria dir si Catalunya pot tornar a ser un Estat, atès que ho va ser fins al 1714.)

Diverses persones em demanen com ho veig. Realment, s’ha avançat en aquest terreny? O és una febrada que passarà aviat? I encara més: es pot tirar envant una secessió, un procés aparentment complex? (Val a dir que altres processos de secessió d’arreu d’Europa s’han fet de manera senzilla i ràpida, però això no vol dir que sempre hagi de ser així.) A més, amb la configuració social i econòmica que tenim a Catalunya, es pot articular tot plegat? En definitiva, fins a quin extrem és viable un procés d’independència des del punt de vista social, com a iniciativa política, com a fet jurídic, en el marc de la legalitat internacional, tenint present les derivades fiscals i amb unes implicacions econòmiques considerables?

És difícil emetre judicis d’aquesta mena. La societat és diversa i complexa, i fer-se una idea sobre cap on va no és fàcil. A més, qualsevol societat és canviant (i a un ritme accelerat, per a més inri), de manera que un judici emès avui pot ser obsolet al cap de pocs mesos.

Tanmateix, és innegable que hi ha corrents de fons més o menys consistents. I disposem d’instruments diversos per a calibrar-ne el gruix. Un d’aquests instruments és l’evolució del vot, que, degudament analitzat per sectors -barris, edats, etc.-, permet veure cap on es desplaça el sentir de la gent. Un altre instrument és la demoscòpia. En efecte, les enquestes són aproximacions prou fiables sobre el sentir de la gent.

Igualment, hi ha el debat polític. En general és bastant endogàmic, en el sentit que els polítics bàsicament parlen del que diuen els altres polítics. Però a voltes apareix un fenomen social no desitjat pels polítics (per exemple, l’augment de la xenofòbia, una crisi econòmica, una catàstrofe ambiental, l’augment de morts en accidents de trànsit, un incendi o una nevada que ho col·lapsa tot, el rebuig a una instal·lació nociva, etc.); i a aquests mateixos polítics els toca parlar-ne i fins i tot actuar. Quan passa això és que, de ben segur, hi ha un debat instal·lat en la societat civil, o com a mínim entre l’opinió publicada i/o les elits socials. Al capdavall, els polítics no poden callar sobre un tema que és present en la ment de la gent (o en la ment de les elits, dels mitjans de comunicació, etc.). I és un fet que, des que ha començat el segle XXI, els polítics catalans parlen molt sobre la independència, sigui per a tirar-la envant, sigui per a apostar pel federalisme, sigui per a mantindre
’s dins l’Estat espanyol. Per tant, és una qüestió amb prou implantació entre la població (o entre les elits, com a mínim).

Per tant, és possible calibrar l’estat en què es troba el procés d’independència de Catalunya. I hom pot aventurar-se a fer-ne una valoració. Som-hi.

(Un parell de precisions abans d’entrar en matèria. Primer, una precisió terminològica. La fórmula denominativa Estat espanyol és usual entre el catalanisme. És una manera d’evitar anomenar Espanya. Molts espanyols es queixen d’aquesta solució terminològica. Cal precisar, emperò, que el nom oficial de l’Estat espanyol no és Espanya, sinó Regne d’Espanya. Una altra cosa és que, a nivell popular, la gent en digui -i és lògic que sigui així- Espanya. Val a dir que molts Estats tenen denominacions per l’estil: França és oficialment República Francesa; la Xina és oficialment República Popular de la Xina; Alemanya és oficialment República Federal d’Alemanya; Bolívia és oficialment Estat Plurinacional de Bolívia; Mèxic és oficialment Estats Units Mexicans; Luxemburg és oficialment Gran Ducat de Luxemburg; etc. Els noms oficials dels Estats en general serveixen per a indicar el règim en què s’organitzen (n’hi ha que s’anomenen República Islàmica de..., i abans n’hi havia que es deien República Socialista Soviètica de...). Per això, el futur Estat català segurament s’anomenarà oficialment República Catalana -excepte si s’adopta la fórmula australiana, de manera que el rei d’Espanya seria cap d’Estat de Catalunya-, encara que a la pràctica tothom en digui Catalunya.)

(Segona precisió, de tipus juridicoterritorial. Quan es parla del procés d’independència de Catalunya, tal procés només tindria lloc, almenys de moment, en el territori controlat per la Generalitat de Catalunya, és a dir, el format per les quatre províncies de Tarragona, Barcelona, Lleida i Girona, i avui articulat políticament com a comunitat autònoma. És una qüestió d’ordre jurídic: el Parlament de Catalunya és un òrgan votat pels ciutadans de la comunitat autònoma de Catalunya i, per tant, qualsevol decisió que prengui el Parlament ateny aquest territori. Dic això perquè molta gent parla del dret a la independència dels Països Catalans. Però jurídicament parlem d’un procés impulsat per entitats com la Generalitat o el Parlament, de manera que el País Valencià seguiria una altra dinàmica. Una altra qüestió és si algun territori veí, afí culturalment, vol afegir-s’hi després -o fins i tot el mateix dia-. Penso especialment en la Franja o la Cerdanya francesa, que tindrien més beneficis pertanyent a aquest nou Estat català que romanent a Espanya o França. En aquest context cal fer menció a banda de la Catalunya Nord. És un territori amb un sentiment català molt arrelat i històricament integrant de Catalunya. Des del punt de vista socioeconòmic (i no cal dir-ho històric) seria més factible que s’integrés al futur Estat català. Ara: des del punt de vista polític és molt difícil que França cedeixi en aquest punt. Sigui com vulgui, en el cas de la Catalunya Nord, més que no pas en altres territoris catalanoparlants, es pot considerar que independència i reunificació són dues cares de la mateixa moneda, encara que els dos fets es produeixen en moments diferents. Un cas a banda és Aran. Com a part integrant de la comunitat autònoma de Catalunya participaria en el procés d’independència. Ara bé: com a territori singular, i tal com ho entenc jo, ha de tindre llibertat per a fer el seu camí, i per tant decidir què fer: mantindre’s dins l’Estat català, romandre dins l’Estat que inclourà els territoris castellans, passar a França o esdevenir un Estat independent a imatge i semblança del Principat d’Andorra. Per tant, l’endemà de la independència, o al mateix moment, el Conselh Generau d’Aran ha d’indicar què vol fer.)

Entrem en matèria.

2. LA SITUACIÓ ACTUAL

Quina és la situació a dia d’avui (setembre del 2011)? Doncs penso que avui el procés d’independència de Catalunya ja és irreversible.

No dic que hagi de passar demà. Dic que la societat catalana (incloent-hi força castellanoparlants, una part dels immigrants, gent tant de dretes com d’esquerres, personal de tota condició i estrat, residents a la Catalunya Central i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona -sí, inclús l’Hospitalet de Llobregat-, i també moltíssims catalans que viuen fora de Catalunya, hòmens i dones, jóvens i adults i jubilats i adolescents...) encapçalada pels sectors que poden considerar-se les elits (empresaris, intel·lectuals, periodistes, professionals liberals, funcionaris, sindicalistes, professors i estudiants universitaris, etc.) ha creuat un punt de no-retorn en aquest debat, de manera que, en un termini de temps relativament breu, Catalunya es convertirà en un Estat independent.

Miro d’explicar per què ho veig així, reportant i argumentant totes les dades que he pogut recollir. No cal ni dir que, de ben segur, molta gent ho veurà diferent de mi (lleugerament diferent o molt diferent, tant en un sentit com en l’altre). Doncs està convidada a afegir les seves dades i percepcions a l’apartat de coments.

3. QUÈ REFLECTEIXEN LES ENQUESTES

Les enquestes mostren que hi ha hagut un augment lent però continuat dels partidaris de la independència a mesura que passa el temps (podeu veure’n les dades completes aquí o, de manera molt resumida, aquí).

Cal precisar, però, que les enquestes pregunten coses lleugerament diferents:

  • Una possible pregunta és “Què votaries en un referèndum sobre la independència de Catalunya?”, i s’ofereixen com a respostes “sí”, “no” i “no sap / no contesta” o altres (“en blanc”, etc.).
  • Una altra possible pregunta és “Estàs d’acord que Catalunya esdevingui (o pugui esdevindre) un Estat?”, que no és el mateix: en comptes de dir què votaries (actitud activa), dius si ja et va bé un statu quo determinat (actitud passiva); i és més fàcil dir “sí” des de l’actitud passiva.
  • Una altra possible pregunta és “Per a tu, Catalunya hauria de ser...?” i aleshores s’ofereixen diverses possibilitats: “un Estat independent”, “una comunitat autònoma d’Espanya”, “una regió d’Espanya”, etc. En aquesta llista sovint s’hi afegeix l’opció “un Estat federal”, que distorsiona els resultats perquè des d’Espanya no es planteja ni remotament una opció com aquesta, de manera que és inviable (per a federar-se amb algú primer cal admetre que l’altre és diferent de tu).
Com es pot veure, hi ha prou variabilitat, i això també fa que els resultats no siguin exactament comparables d’una enquesta a una altra. De tota manera, la pregunta-subjecte de fons és la mateixa, i per tant permet entreveure una certa evolució al llarg dels anys entre la societat. Vegem-la.

a) Als anys 80 -tot just iniciada l’etapa democràtica postfranquista- i als primers anys 90 del segle XX, els partidaris d’un Estat català eren una minoria. A més, parlar de la independència era pràcticament tabú, ja que era molt mal vist en sectors propers a l’establishment (empresariat, alt funcionariat, etc.).

b) A mesura que s’avança en els anys 90 del segle XX i fins al 2008, les enquestes indicaven que aproximadament un terç de la població catalana era partidària de la independència. Per tant, s’havia augmentat una mica, si bé el suport social continuava sent insuficient. Com a mostra d’aquestes enquestes, veiem que, el 2001, el Centro de Investigaciones Sociológicas espanyol (CIS) -dependent del Govern espanyol- va fer una enquesta on va incloure aquesta pregunta i va donar com a resultat un 35,9% de favorables a la independència (i un 48,1% de contraris). L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) -un organisme associat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Diputació de Barcelona-, del 1991 al 2007 donava xifres a l’entorn del 30-40% de gent que volia un Estat independent (i un 40-50% de contraris). Com he dit, algun cop a l’enquesta s’introduïa com a opció que l’Estat espanyol fos un Estat federal, triada per un percentatge no menyspreable de catalans. Així, a les enquestes de l’ICPS del 2008 i el 2009 cap a un 20% preferien un Estat espanyol de tipus federal, mentre que el 15-20% es decantava per un Estat català independent. El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) -dependent de la Generalitat de Catalunya- també incloïa, des del 2005, les opcions de l’Estat independent i de l’Estat federal, amb resultats similars. En qualsevol cas, sumades les dues opcions (Estat català i Estat federal) sempre se supera el 30% (a l’enquesta del 2009, pàgina 24, sumaven el 40%), de manera que l’opció que Catalunya fos un Estat continava sent la preferida per un terç de la població (com he apuntat, perquè Espanya sigui un Estat federal primer Catalunya ha de convertir-se en Estat i després federar-se). I l’evolució a les enquestes del CEO és tendent cap a la independència: del 2005 al 2011, el percentatge de gent partidària d’un Estat federal sempre és del 30%, mentre que el percentatge de gent partidària d’un Estat independent puja del 13% (el 2005) al 25% (el 2011).

c) Els anys 2009-2010 es produeix un tomb: diverses enquestes mostren que els partidaris de la independència arriben fins al 45-50%. Aquestes dades arriben des de més d’una font. La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha fet enquestes els anys 2008, 2009 i 2010. L’enquesta del 2008 donava els mateixos resultats que l’observat fins al 2007: 36% favorables (i 22% desfavorables). Però les del 2009 i 2010 indiquen que un 50% eren favorables (i un 18% desfavorables). Igualment, La Vanguardia fa sondejos diversos i, des del 2009, planteja la qüestió. L’any 2009 i la primera meitat del 2010 les enquestes donaven un resultat semblant a l’observat fins al 2008: a l’entorn del 36% de favorables a la independència. Però, trimestre a trimestre, els favorables a la independència han anat creixent lentament. És més: en aquest mateix període, els contraris anaven reduint-se a poc a poc (novembre 2009: 46%; març 2010: 44%; maig 2010: 41%). A mitjan 2010 s’inverteix la tendència i, a l’enquesta del juliol del 2010, els partidaris per la independència eren el 47% (els contraris eren el 36%). A la següent enquesta (setembre 2010) les dades es van reequilibrar. Que dos organismes diferents (UOC i La Vanguardia), cap dels dos expressament secessionistes, donin els mateixos resultats evidencia que l’any 2010 es va produir un sorpasso, cosa que va merèixer l’atenció dels mitjans de comunicació. Cal fer veure, en tot cas, que els anys 2009 i 2010 s’havien fet altres enquestes, sobretot encarregades per mitjans de comunicació, i n’hi ha que donen resultats com els del 2007.

d) El 2011 el CEO va incloure una pregunta explícita sobre què votaria la gent en un referèndum d’independència, i el resultat va ser que gairebé un 43% votaria “sí” i un 28% votaria “no”. A l’entorn d’un 23% va dir que s’abstindria. El resultat és clar. Encara que alguns abstencionistes finalment acabessin votant, recordem que és molt difícil que, en una votació, vagi a les urnes més d’un 80% del cens (si passa es considera que hi ha hagut tupinada). Per tant, pocs abstencionistes de l’enquesta acabarien votant. En conseqüència, el resultat d’un referèndum l’any 2011 seria: “sí” vora un 60%; “no” vora un 40%.

Tenim, doncs, que, segons totes les enquestes, la quantitat de gent que votaria “sí” en un referèndum sobre la independència de Catalunya ha crescut molt. Però és que, a més, cal afegir-hi que ho ha fet de manera transversal. Ha augmentat en totes les franges d’edat; ha augmentat a tot arreu (grans ciutats, ciutats mitjanes, viles i pobles menuts); ha augmentat en tots els sectors socials (si bé més entre la gent que té estudis universitaris, cosa que és significativa: com més formació més clar es veu que Catalunya ha de ser un Estat); i ha augmentat entre votants de pràcticament tots els partits polítics (inclosos el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i -atenció- el Partit Popular de Catalunya (PP), mal que els pesi). Una progressió d’aquesta mena, amb una generalització absoluta a tots els camps, no pot interpretar-se com un projecte polític propi de quatre arreplegats poc organitzats. És un símptoma de maduresa col·lectiva i de solidesa social.

Com he dit, la manera de formular la pregunta fa que els resultats puguin ser diferents d’una enquesta a una altra. Qualsevol expert en demoscòpia sap que la manera com es formula una pregunta en condiciona la resposta. Per tant, convé aclarir una qüestió cabdal: les enquestes no mostren un augment de l’independentisme com a moviment polític, sinó un augment de gent que acceptaria la independència de Catalunya. Dic això perquè cal saber distingir les dues tipologies. Allò que ha augmentat espectacularment és l’‘assentiment’ a un procés d’independència conduït per la Generalitat de Catalunya i, potser, amb el suport de diversos sectors (elits intel·lectuals, món universitari, una part significativa de l’empresariat i potser els sindicats) que evidenciï que hi ha un gran consens. No ha crescut tant l’activisme (tot i que també ha crescut). Això és important perquè l’independentisme s’enganyaria si volgués fer una revolució ara mateix: estaria abocada al fracàs. Però, igualment, hi ha qui creu que, pel simple fet que els catalans no fan manifestacions ni vagues ni protestes cada dia, la independència no és present entre les seves opcions polítiques. Sí que hi és present, i molt; el que passa és que, almenys avui, la societat catalana està més per un procés dirigit des de dalt, ordenat, que secundarà. No està per fer cap revolució, entre altres coses perquè tothom té feina: tothom treballa (o estudia; i si no treballa dedica el temps a cercar feina), i tothom paga hipoteca o un lloguer (i si no paga res de tot això té els fills en edat d’estudiar i cal pagar-los els estudis); i tothom vol trobar una estona per a veure els seus amics en eixir de la feina i fer un beure tot fent-la petar. No manifestar-se cada dia per la independència no és sinònim de no ser-ne partidari, encara que els dirigents de Ciutadans (C’s, el partit polític antiindepentista per excel·lència) vulguin fer-ho creure.

En resum: les enquestes mostren que majoria de la societat catalana accepta ja, de manera natural i generalitzada, la independència de Catalunya; i que un procés així tindria el suport social suficient. A més, hi ha -les enquestes no ho revelen, però només cal seguir els mitjans per a veure-ho- un consens prou ampli entre les elits, el món acadèmic, bona part dels intel·lectuals i part de l’empresariat. Parlem d’un sentiment que s’ha estès entre tota la població i entre les elits. I aquest fenomen no pot ser considerat com a menor. De fet, l’antiindepedentisme no el considera menor, en absolut. N’Antonio Robles, exdiputat per C’s al Parlament de Catalunya i un dels intel·lectuals antiindependentistes més importants, al diari digital La Voz de Barcelona hi va publicar (12-4-2011) un article titulat “No los despreciéis, van ganando”, amb referència als independentistes.

Per tant, es pot dir que la societat catalana està madura, o si més no comença a estar-ho. És important veure aquest estat de coses, perquè des de Convergència i Unió (CiU) s’afirmava, el 2009 i 2010, que la societat catalana no estava madura. Doncs no és així. Com a mínim comença a estar madura.

(Per tal d’interpretar degudament les enquestes, us recomano que consulteu, cada cop que en surt una, el blog Dies de Fúria. Les enquestes són xifres i percentatges, però aquest blogaire en fa una interpretació social i política força interessant. I és que aquest blogaire, a parer meu, és una de les persones que diagnostica millor la realitat política catalana. També podeu mirar-vos els treballs d’en Marc Belzunces, recercador del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), a través del seu blog De l’Holocè Estant o directament els resums del seu treball Suport social a la independència de Catalunya (1991-2008), que poden llegir-se aquí o aquí. En aquest estudi s’explica que, fins al 2008, entre els 25 i els 50 anys és on es troba major suport a la independència, mentre que entre la gent més gran de 50 hi dóna menys suport; i també que, com més estudis, més favorable s’és a la independència. Cal tindre en compte, però, que el seu estudi arriba fins al 2008, és a dir, just abans de l’eclosió i, per tant, permeten entendre l’evolució de la societat catalana només fins aquell moment.)

El grau de ‘maduresa’ no es troba tan sols en el fet que la meitat de la població està d’acord amb el fet que Catalunya esdevingui un Estat, i menys de la meitat en contra. Hi ha altres indicadors o factors que ho revelen. Per exemple: n’Héctor López Bofill, professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), al pròleg del llibre de n’Alfons López Tena Catalunya sota Espanya (La Magrana, 2007, pàgina 15) fa notar una dada important. Explica que, abans que molts països de l’Europa de l’Est s’independitzessin (entre el 1990 i el 1992, bàsicament), menys del 15% de la població d’aquests països era favorable a la independència. Si a Catalunya hi ha a l’entorn del 50-60% de favorables a la independència, vol dir que un procés polític d’aquest calibre podria tirar-se envant. És a dir, si molts països amb un suport social més baix van reeixir, Catalunya també pot fer-ho.

4. ALTRES INDICIS

Encara que l’augment del sentiment independentista sigui clar, algú pot pensar que és conjuntural. És a dir, que es manifesta puntualment durant un període curt per una raó concreta, i després pot desinflar-se. Crec, però, que l’augment i la consolidació del sentiment independentista és estructural (ço és, amb bases sòlides i gairebé permanent) i no pas conjuntural (com a resposta puntual a un fet concret). Hi ha indicis que permeten pensar-ho més enllà de la demoscòpia. Alguns són molt visuals (cas de les estelades), i per tant no es pot saber fins a quin punt hi ha una massa sòlida darrere; però d’altres tenen l’aspecte de ser més sòlids.

a) Fixem-nos en l’evolució del mapa polític català. Si exceptuem la legislatura 1980-1984 (que va ser la primera, de manera que la societat, el 1980, tenia molta oferta política on triar), el Parlament de Catalunya ha tingut una gran estabilitat quant a les forces polítiques amb representació. Del 1984 al 2006 (per tant, més de 20 anys), només hi ha hagut 5 forces polítiques (en algun cas és una coalició, però a la pràctica es pot considerar una sola força política). En concret, CiU, el PSC, ERC, el PP (primer sota el nom d’Aliança Popular (AP)) i els comunistes-ecosocialistes (primer sota la sigla del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i ara sota el nom d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA)). La quantitat de diputats d’aqueixes forces polítiques, lògicament, ha anat variant; però si fa no fa hi ha hagut una correlació de forces bastant estable al llarg d’aquests 22 anys. La resta de forces polítiques amb representació parlamentària durant la primera legislatura (Centristes de Catalunya (CC-UCD) i el Partit Socialista d’Andalusia (PSA)) van desaparèixer ja a les eleccions del 1984.

A partir del 2006 les coses canvien. Aquell any, i contra pronòstic, va entrar al Parlament el partit C’s, amb 3 diputats. En el seu programa electoral hi ha com a punt primordial el combat contra el nacionalisme català. Per tant, aquell any una part de la societat catalana aposta per un partit clarament antiindependentista, abandonant el PP (i el PSC en algun cas). A les següents eleccions (2010) van passar dues coses més. Primer, C’s va mantindre la representació parlamentària, també contra pronòstic, perquè els 3 diputats de l’anterior legislatura s’havien barallat entre ells. I, segon, va entrar al Parlament la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI), amb 4 diputats. L’eix ideològic de SI és proclamar la independència al Parlament. Per tant, l’únic fet polític que ha pogut trencar el pentapartidisme de Catalunya en 30 anys ha sigut el debat sobre la independència. A les eleccions hi ha molts partits als quals votar. Però, d’entre els partits extraparlamentaris, la societat catalana només ha donat un suport suficient per a entrar al Parlament als dos partits que posen damunt la taula, sense embuts, la qüestió de la independència (els uns per a tirar-la envant i els altres per a rebutjar-la). La resta de partits extraparlamentaris continuen sent això, extraparlamentaris. La conclusió és que l’estabilitat pentapartida de 20 anys al Parlament només l’han poguda trencar els partits que han posat sobre la taula el debat de la independència; no cap altre.

(Algú em dirà que Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob, va estar a punt d’entrar al Parlament el 2010. I que potser entrarà a la següent contesa electoral. És possible. Però aquest fet no invalida el que he dit.)

Certament, l’entrada de SI va ser en compensació per la davallada d’ERC. Per tant, no va ser per una crescuda del vot independentista. Però cal tindre present que ERC va ser castigada pel seu electorat (del 2006 al 2010, ERC va passar de 21 a 10 diputats i de 416.000 vots a 219.000 vots; i això que el 2006 ja havia perdut vots respecte del 2003). La raó és que, en 7 anys a la Generalitat (2003-2010), l’anomenat govern tripartit (format per PSC, ERC i ICV-EUiA) no va fer avançar ni un míl·limetre la independència, malgrat que és el que ERC prometia en els discursos. És a dir, ERC va frustrar les expectatives dels seus votants. La seva deriva va provocar una dispersió del vot independentista, la major part del qual (100.000) va anar a parar a SI; però encara cal comptar-hi els 40.000 vots que va treure Reagrupament (RCat), que també va sorgir com a resposta a la deriva d’ERC; els que van optar per CiU per tal d’acabar amb el govern tripartit; i els que van anar a parar a l’abstenció. Comptat i debatut, l’independentisme no ha perdut suport social del 2006 ençà, sinó que el vot s’ha dispersat. Aquesta dispersió del vot s’explica perquè la direcció d’ERC va optar per no avançar en la independència i perquè les propostes alternatives (SI, RCat i altres protocandidatures) havien acabat de sorgir i no van poder entendre’s a l’hora d’articular una sola candidatura. Aquesta dispersió del vot per força s’havia de traduir en una minva de diputats al Parlament.

b) Un segon indici és la proliferació i la permanentització d’estelades. La bandera estelada (la senyera guarnida amb un estel dins un triangle, inspirada en la bandera de Cuba perquè va ser un emblema d’alliberament nacional en aquesta illa caribenya) és el símbol independentista per excel·lència. Durant els anys 90 del segle XX pràcticament no es veia pel carrer, més enllà dels aplecs i de les manifestacions independentistes. Però a principi del segle XXI em va sorprendre veure que, la Diada de l’Onze de Setembre, en alguns balcons, en comptes de penjar la senyera a seques, hi penjaven l’estelada. Era una cosa nova, almenys al Camp de Tarragona (potser en altres zones aquest fenomen s’havia produït abans). Aquesta actitud és bastant descarada, per tal com és un afront a l’statu quo. Que hi hagi algunes persones que, de cop, mostrin descaradament la seva intenció d’abandonar l’Estat espanyol és una cosa que no s’havia produït en les dècades anteriors. Fins llavors les ganes d’abandonar l’Estat espanyol es mostraven en privat: en converses amb familiars o amics, a l’hora de votar, anant a un aplec independentista, etc. Però ara ja no és així: les ganes d’abandonar l’Estat espanyol es fan públiques. I no només als balcons particulars: també en grans concentracions humanes, com partits de futbol o d’altres esports, diades castelleres, etc. Per tant, a l’entorn de l’any 2000 va haver-hi un canvi de xip (fixem-nos que l’any 2003 ERC treu uns resultats espectaculars a les eleccions al Parlament). Un segon pas en aquest procés es va produir a l’entorn de l’any 2010: algunes estelades es van fer permanents. En efecte, entre els anys 2010 i 2011 passejant per diverses ciutats i pobles (com Reus, Valls, Tarragona, Manresa, Vilafranca del Penedès, Vic, Figueres, Lleida, Girona o Barcelona) s’observen, aquí i allà, diverses estelades penjades als balcons. Algunes són puntuals amb motiu de la Diada, Sant Jordi o altres fets; però n’hi ha que s’hi queden permanentment. Els qui pengen aquestes estelades de manera permanent han fet un pas més. Ara no tan sols es fa públic que hom vol abandonar l’Estat espanyol, sinó que ara, i amb més descarament, això es publicita permanentment, tots els dies de l’any. Ja sé que la quantitat d’estelades permanents són poques en comparació de tots els balcons que hi ha en totes les poblacions de Catalunya. Però vull centrar-me en l’aspecte ‘qualitatiu’, no tant en l’aspecte ‘quantitatiu’. Hi ha un percentatge de la població que no ha dit tan sols que vol abandonar l’Estat espanyol, sinó que ho publicita i, a més, ho fa permanentment. Aquesta permanència en la voluntat de transmetre un missatge diu molt. Si una part -si voleu xicoteta- de la ciutadania espanyola ha decidit publicitar permanentment les seves ganes d’abandonar l’Estat espanyol, no hi ha hagut un salt qualitatiu en tot aquest procés?

(La idea que exposo aquí ha sigut percebuda per altra gent. Podeu llegir-vos l’inici de l’article d’en Toni Strubell “Hasta aquí hemos llegado” (abril del 2010), quan una persona de Salamanca visita el Pirineu català i es queda parat de la quantitat d’imatgeria independentista que hi va observar, en contrast amb l’absència d’aquesta imatgeria pocs anys abans.)

c) Un tercer indici és el fet que molta gent que anys enrere no defensava la via independentista ara ho fa. És el cas, per exemple, dels intel·lectuals maragallistes -és a dir, de l’òrbita d’en Pasqual Maragall, president de la Generalitat (2003-2006)- i altres pensadors propers al socialisme català. Persones com en Xavier Rubert de Ventós, en Juan-José López Burniol o en Ferran Mascarell, i també veus com en Josep Ramoneda. Tots ells, a partir del 2009 (en Rubert de Ventós abans), han explicitat en articles diversos que Catalunya ha de poder triar el seu futur, incloent-hi la independència.

Un altre exemple el tenim en el testimoni d’en Gerard Quintana, cantant del grup gironí de rock Sopa de Cabra. Als inicis de la seva trajectòria musical com a grup de masses (1989-1992), en Quintana refusava que l’identifiquessin amb el nacionalisme català pel fet de cantar en català (a diferència d’altres grups de pop-rock del moment, com Els Pets o Sau), i fins i tot el grup rebia pedrades per cantar alguna cançó en castellà. Aquesta actitud intolerable per part dels seguidors més catalanistes podia haver provocat una ruptura definitiva d’en Quintana i els seus amb el catalanisme polític. Tanmateix, al primer concert de la minigira dels Sopa de Cabra amb motiu del 25è aniversari del grup (Palau Sant Jordi, 9-9-2011), en Quintana va dir davant centenars de persones del públic que duien estelades que aquell (l’estelada, és a dir, la independència) era l’únic camí. I fins i tot va dir que “rectificava” en el seu posicionament ideològic de 20 anys enrere. Aquesta declaració la va fer en altres concerts de la minigira, com el de Girona (1-10-2011). És una mostra més de gent que no optava per la independència però que ara hi aposten decididament. Certament, estem parlant d’una sola persona; però no hem d’oblidar el carisma i la capacitat d’atracció que té (a banda que és una persona intel·ligent, com ho demostra cada cop que parla sobre un tema social). El seu simbolisme i el seu exemple s’han de sumar al d’altres persones amb un perfil semblant, com l’actor Joel Joan, el periodista Justo Molinero, el periodista Miquel Calçada o el cantant Lluís Llach, partidaris de la independència de bon principi. Com es pot veure, l’independentisme suma referents socials nous als que ja tenia.

d) Un quart indici el tenim en la resposta de l’espanyolisme. Per tal de saber fins a quin punt una posició té força, es pot mirar com reacciona l’altra. Si reacciona airadament i amb violència és que té por o respecte a la primera posició, en el sentit que hi veu prou força. Si no en fa ni cas és que considera que l’altra posició no té prou força o no té prou suports. A hores d’ara, l’espanyolisme reacciona amb un to pujat, amb una certa dosi de violència. Pensem, per exemple, en els actes de kale borroka (fins fa poc inexistents) duts a terme per persones d’ideologia espanyolista. Són episodis com la crema de banderes catalanes i la destrossa de mobiliari urbà quan, per exemple, la selecció espanyola guanya una competició esportiva (vegeu aquest cas del juliol del 2010). Aquesta violència de l’espanyolisme (sobretot del que hi ha a Catalunya) s’assembla força als actes de l’esquerra abertzale radical o als que es van viure a Belfast, i fan pensar que, des del bàndol espanyolista, es percep l’opció de la independència com a madura.

Una altra mostra de violència -en aquest cas verbal- contra l’independentisme el trobem en n’Antonio Robles, exdiputat per C’s al Parlament de Catalunya. Podem agafar com a mostra d’aquesta violència verbal un article seu titulat “Droga ideológica a la puerta de los colegios”, publicat al diari Libertad Digital (24-3-2011). El títol ho diu tot: l’independentisme és “droga”; i desenvolupa el seu argumentari amb frases com aquesta: “Debo confesarles que la primera impresión que me produjo al tropezarme de sopetón con los nacionalistas fue la visión del camello vendiendo droga a la puerta de los colegios”. Que en Robles escrigui això diu molt del sentiment que té envers unes persones amb una opció ideològica concreta que fan ús de les seves llibertats civils. Però a mi el que m’interessa no és els sentiments d’en Robles, sinó el fet que, segurament, aquest llenguatge no tindria un to tan ferotge si no percebés que l’independentisme ha guanyat i està guanyant terreny.

(Cal dir, en descàrrec de l’espanyolisme present a Catalunya, que altres intel·lectuals propers a aquesta ideologia no empren un llenguatge tan descarnat com el d’en Robles. Penso en el periodista Juan Carlos Girauta, que ha articulat un discurs contrari a l’independentisme sense sortir del debat polític estricte, prenent una certa distància; de fet, no li he vist mai dir cap estirabot ni fer cap escarafall com el que veiem en l’article d’en Robles.)

e) Encara hi ha altres incidis. Penso en les grans manifestacions. De manifestacions se’n fan moltes i per molts motius (sindicalistes, estudiantils, per reivindicació d’una instal·lació o en contra d’una instal·lació, contra la immigració o contra el feixisme, etc.). Però de ‘grans manifestacions’ se’n fan molt poques. Són aquelles que apleguen tantíssima gent que col·lapsen el recorregut. I només tenen lloc quan hi ha un gran consens social sobre un tema reivindicat i/o quan s’ha traspassat un límit. Quan es dóna aquest context les manifestacions esdevenen ‘grans manifestacions’, amb centenars de milers d’assistents. Com a mostra de les fetes a Catalunya tenim la de Sant Boi de Llobregat l’11-9-1977 -poc després del franquisme-, en què es reclamava llibertat i autonomia per a Catalunya; la que es va fer a Barcelona el 24-11-2000 com a rebuig per l’assassinat del polític socialista Ernest Lluch a mans d’ETA (21-11-2000); o la que es va fer a Barcelona el 15-2-2003 per a protestar contra de la Guerra de l’Iraq. En tots tres casos es va aplegar una quantitat ingent de persones, i els carrers per on passava el recorregut, amples i llargs, quedaven atapeïts. Doncs bé: des del 2006 hi ha hagut a Barcelona tres grans manifestacions més, que van aplegar una quantitat de gent descomunal. I totes tres eren manifestacions de marcat caràcter independentista. Van tindre lloc el 18-2-2006, l’1-12-2007 i el 10-7-2010. Si, com veiem en les protestes contra la Guerra de l’Iraq o contra l’assassinat de n’Ernest Lluch, la gent només fa ‘grans manifestacions’ per coses molt grosses o per reivindicacions que són presents de manera generalitzada en el gruix de la societat, el procés d’independència compleix aquest perfil. Si no fos així no hi hauria hagut tres manifestacions de centenars de milers de persones.

f) No puc deixar d’esmentar les consultes sobiranistes a escala local que s’han fet a moltes poblacions de Catalunya. Van iniciar-se el 13-9-2009 a Arenys de Munt i el procés es va culminar a Barcelona el 10-4-2011. La participació va ser relativament baixa (a l’entorn del 20%, si bé d’un cens ampliat amb immigrants i jóvens de 16 i 17 anys); però va ser molt més alta que altres consultes populars organitzades per ajuntaments amb pressupostos molt més elevats (com la consulta sobre la reforma de la Diagonal a Barcelona, o la consulta sobre les 3 xemeneies de Sant Adrià de Besòs). De tota manera, el simbolisme de votar la independència en una urna, i amb un sistema totalment fiable, és d’allò més corprenedor. Vaig poder veure algunes persones votant en una urna a Valls i us asseguro que la força que transmet l’acte -tan trascendent!- de dipositar un vot com aquest és indescriptible. Molta gent va fer l’acte de votar no per la seva validesa jurídica -que no en tenia- sinó per tal de demostrar que un dia o altre els poders públics hauran de fer una votació vinculant.

5. RAONS DE L’AUGMENT DELS PARTIDARIS DE LA INDEPENDÈNCIA

Podem demanar-nos com és que l’independentisme ha crescut tant. Sens dubte hi han intervingut factors de diversa mena. Vegem-ne alguns.

a) Un dels elements més important és l’espoli fiscal, denunciat a bastament per diversos sectors econòmics. L’espoli fiscal és la quantitat de diners que paga tot Catalunya a l’Estat espanyol en concepte d’impostos i l’Estat espanyol no retorna a Catalunya en inversions i serveis. A causa d’aquest espoli continuat (i que fa molts anys que dura, com a mínim un segle), a Catalunya no es poden prestar els serveis bàsics amb la qualitat que caldria (es tanquen llits d’hospitals, no s’inverteix en tren o carreteres, etc.), mentre que en altres territoris d’Espanya hi ha llibres escolars gratuïts, més beques, autovies gratuïtes poc utilitzades, etc. Una situació totalment injusta, que la ciutadania catalana percep com a tal. Per tant, la gent ha vist la independència com l’única via perquè qui viu i treballa a Catalunya tingui les prestacions administratives, socials, sanitàries, educatives, policials, judicials, etc., que es mereix (i per les quals paga molts diners via impostos), al marge del lloc on hagi nascut. Cal tindre present que les repercussions econòmiques de la independència serien molt importants. En aquest sentit, Catalunya seria el quart Estat de la Unió Europea en producte interior brut (PIB). Que Catalunya tingui aquesta potencialitat i, alhora, la Generalitat estigui obligada a retallar prestacions i serveis per dificultats de tresoreria és revelador de la situació injusta que viu Catalunya (vegeu, més avall, el punt 6, quan parlo de l’espoli fiscal, on reporto exemples d’això que dic).

La situació d’injustícia en inversions infraestructurals és vista clarament des de Catalunya; però també pels no catalans que visiten Catalunya. A mitjan anys 90 del segle XX, un tècnic d’obres extremeny va visitar el Priorat per tal de supervisar les obres de la carretera de Reus a Falset, de titularitat estatal. Després de veure l’estat de diverses carreteres catalanes, l’extremeny va preguntar a un càrrec local català: “Pero... ¿por qué no os rebelais?”. Vejam si haurà de vindre un extremeny a Catalunya a ensenyar als catalans què han de fer...

b) Una segona qüestió a considerar és la idea, cada cop més estesa, que l’Estat espanyol constreny políticament, de manera unilateral, Catalunya. L’Estat espanyol ha anat laminant la capacitat política de l’autonomia de Catalunya. Això ja fa anys que dura: la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), del 1982, va ser el primer pas. Si bé bona part de la llei va ser declarada inconstitucional, el Govern espanyol i les Corts espanyoles van anar desenvolupant altres lleis i decrets en la mateixa línia. L’aprovació de la modificació de la Constitució espanyola el setembre del 2011, feta només pel PP i pel PSOE, va ser el darrer pas (de moment) d’aquest procés, ja que des de l’Estat espanyol es pot limitar la capacitat financera de les comunitats autònomes sense que aquestes puguin dir-hi re. També cal afegir-hi les retallades a l’Estatut d’Autonomia III del 2006 (tràmit a les Corts espanyoles el 2006 i sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut el 2010) i, des del 2011, la sentència del Tribunal Suprem que qüestiona el model educatiu català. Estem, doncs, davant una d’anul·lació de facto del poder polític autonòmic català, de grat o per força. I, al capdavall, també estem davant una minva de la democràcia: si Catalunya és una autonomia ha de poder desenvolupar els seus camps; i si se la constreny des de fora és una violació de la democràcia. Això és intolerable des de qualsevol punt de vista. Al final, doncs, hi ha hagut un atipament de la situació política a què Espanya sotmet Catalunya, no només en el camp econòmic (espoli fiscal), sinó també en el camp institucional, amb mesures dutes a terme per l’Estat espanyol que retallen la capacitat política de Catalunya (vegeu, a tall de mostra, l’article d’en Toni Strubell “Hasta aquí hemos llegado” (abril del 2010)).

c) Un tercer element molt important és la catalanofòbia. A Espanya hi ha moltes persones (si bé és cert que no tothom) que sent fòbia per tot allò que és català. Una fòbia alimentada per diversos mitjans de comunicació. Això fa que es donin episodis de tota mena en què s’intenta vexar Catalunya, la llengua catalana o els ciutadans catalans. I, és clar, qualsevol ciutadà català que sent o pateix aquesta vexació hi reacciona en contra, fins al punt que acaba pensant que més val separar-se de l’Estat espanyol. He parlat amb més d’un català que ha d’anar a Madrid o altres zones d’Espanya per raons professionals i tots diuen el mateix: en tornen més convençuts que cal la independència. Tots aquests episodis de catalanofòbia només poden interpretar-se com que Espanya ha fracassat amb Catalunya: en efecte, Espanya no ha sabut acollir Catalunya tal com és i, en comptes de revisar què ha fet malament, continua vexant Catalunya.

d) Un quart element, no gens menyspreable, és de quina manera s’entenen conceptes com Estat o ciutadania. Aqueixos dos conceptes han evolucionat al llarg de la història. Així, a l’edat mitjana i fins ben entrada l’edat moderna, la gent era súbdita d’un senyor. Actualment -en part gràcies a la independència dels Estats Units i a la Revolució Francesa- les persones es consideren lliures i amb drets civils i polítics tals com la llibertat d’expressió o la llibertat d’associació. En aquest nou marc, un Estat no és res més que una estructura juridicoadministrativa que s’aplica a un territori i al qual s’adscriu una ciutadania. Si, a més, aquell Estat es dota d’un règim polític democràtic (i no totalitari) el pes de la ciutadania a l’hora de prendre decisions és fonamental. Aquest canvi de concepció ha deixat obsolets molts conceptes. Per exemple, al segle XIX es parlava molt de la Nación española (generalment Nación anava amb majúscula, fins i tot quan no duia l’adjectiu española: això revela la importància del concepte que designava). Els Estats d’aleshores (França també ho feia) volien que l’estructura estatal s’identifiqués amb una cosa ètnica, i d’aquí que s’usés el terme nació per a referir-se a l’Estat i a la ciutadania alhora. Avui dia, en ple segle XXI, parlar de l’Estat espanyol vol dir parlar d’una estructura juridicoadministrativa al servei de la seva ciutadania: no res més. I si l’Estat espanyol deixa de ser útil a la seva ciutadania -en aquest cas, els catalans- perquè hi ha dèficit democràtic i espoli fiscal, els ciutadans esmentats poden abandonar (o directament cloure) l’Estat i crear-ne un altre, o ajuntar-se a un altre. Al segle XXI, el segle amb més democràcia, drets civils i llibertat social de la història de la Humanitat, això funciona així. Si algú creu que no pot ser perquè la Nación ha de perviure immutablement i que les coses s’han de fer ordeno y mando és que s’ha equivocat de segle.

e) Finalment, no s’ha de perdre de vista que diverses persones i entitats han difós arguments de tota mena a favor de la independència de Catalunya. Són centenars de persones, d’entre els quals destaquen alguns noms importants, fonamentalment intel·lectuals, polítics, acadèmics o periodistes -alguns propers al socialisme català-. En aquest camp cal incloure-hi també la tasca de difusió feta des del periodisme audiovisual, amb reportatges de natura diversa que fan reflexionar sobre el tema. Tot plegat ha fet que l’independentisme hagi anat dotant-se d’un ideari sòlid.

6. EL PUNT DE NO-RETORN

Fins ara hem vist que els partidaris de la independència de Catalunya han augmentat; i hem vist també per quins motius ha passat això. Ara bé: encara em falta argumentar per què crec que el procés d’independència ja és irreversible.

Crec que el setembre del 2011 es va creuar el punt de no-retorn. Espanya ha tensat tant la corda que s’ha trencat. I això ha passat el setembre del 2011 (després ja veurem quan es materialitza).

Per què ho penso així? Ja hem vist que, els anys 2009 i 2010, els partidaris de la independència de Catalunya van augmentar considerablement, fins a arribar a la meitat de la població (mentre que els contraris eren aproximadament una quarta part de la població; la resta són indecisos). La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia III del 2006 (estiu del 2010) va significar un punt àlgid en aquest procés, materialitzat en la manifestació del 10-7-2010 a Barcelona (de la qual he parlat adés).

En aquest punt (estiu del 2010) el posicionament polític de la societat catalana era altament favorable a la independència. Però en aquell moment l’Estat espanyol encara podia aturar-ho. Crec que, si el Govern espanyol s’hagués adonat que es podia produir una secessió, hauria aturat qualsevol iniciativa encaminada a fer emprenyar més els catalans. Podia haver aprovat un gran paquet d’inversions en infraestructures per a Catalunya, que impliqués acabar diverses autovies (enllestir la Tarragona-Montblanc, fer millors connexions al Pirineu o desdoblar l’N-II entre Barcelona i Girona, per exemple), donar prioritat a l’aeroport del Prat i fer el corredor ferroviari mediterrani, pesant sobretot en el transport de mercaderies des dels ports de Tarragona i Barcelona cap a Europa. Podia haver modificat la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) i permetre que Catalunya tingués autèntica autonomia financera i fiscal a partir dels recursos generats per la seva població i les seves empreses. I podia haver reconegut que el català havia de ser la llengua principal de l’administració pública i de l’escola i també oficial als organismes de l’Estat espanyol, i alhora legislar des de les Corts espanyoles en aquest sentit, per tal d’evitar sentències com la del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística. Si el Govern espanyol hagués fet això, segurament al cap de pocs mesos alguns partidaris de la independència s’haurien refredat, i els partidaris de la independència haurien anat minvant progressivament.

Però no. En comptes de fer això, els organismes de l’Estat espanyol van continuar en la seva dinàmica lesiva envers Catalunya. Des de llavors ha continuat amb l’espoli fiscal i no ha mogut ni un dit a favor de la llengua catalana (encara el 13-9-2011 el PSOE va votar al Congrés dels Diputats en contra que el català fos llengua oficial a la Unió Europea). El 2-9-2011 va arribar la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en què es donava dos mesos a la Generalitat (posteriorment el termini es va ajornar sine die) perquè introduís el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, saltant-se tota la legislació aprovada i desenvolupada pel Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat. Cal dir, a més, que, el mateix setembre del 2011, el PSOE i el PP van pactar una reforma de la Constitució espanyola que podia laminar l’autogovern de Catalunya però, per tal d’evitar-se sorpreses, van esquivar el referèndum entre la població espanyola, cosa que va motivar la indignació de molta gent arreu de l’Estat espanyol.

La sentència i la posterior interlocutòria sobre la immersió va crear un rebuig considerable entre molts catalans, que se sumava a molts altres episodis anteriors: catalanofòbia, espoli fiscal reiterat, transgressions de l’autogovern, etc. Crec que aquest fet és el punt de no-retorn.

En definitiva, la percepció que tenen molts ciutadans catalans és que, des d’Espanya, s’ha tocat unilateralment tres temes sensibilíssims per a una part molt important de la societat catalana: la llengua, els diners per a sostindre l’Estat del benestar i l’autogovern. Convé tindre present la importància d’aqueixos tres elements.

  • La llengua és un element que crea identitat en totes les persones que habiten el planeta. També crea identitat en col·lectius. El col·lectiu castellanoparlant d’Espanya és un exemple clar d’això que dic. Si a un col·lectiu se li toca la llengua se li està tocant un dels elements configuradors de la seva identitat; això és així en els catalans, en els castellanoparlants d’Espanya, en els francesos i en qualsevol altra comunitat lingüística. Per tant, qualsevol actuació que lamini la capacitat de configurar o protegir aquest element és vist gairebé com una agressió en qualsevol comunitat lingüística.
  • Amb el terme Estat del benestar es designa el fet de tindre escoles públiques i de qualitat a l’abast de tothom, sanitat pública i de qualitat a l’abast de tothom, atenció social i pensions de jubilació; però, amb una visió generosa, també s’hi poden incloure altres elements que donen benestar material (carreteres en bon estat, wi-fi gratuït, etc.), seguretat material (policia, jutjats, presons), seguretat en la salut (control dels aliments, normes viàries, etc.) i progrés econòmic (infraestructures viàries, portuàries, aeroportuàries, fèrries, etc.). L’Estat del benestar s’ha de sostindre econòmicament mitjançant l’aportació de la gent que viu en un país (impostos, taxes) i altres mecanismes (compra de bons governamentals, etc.). Catalunya, amb el seu dinamisme econòmic, genera prou riquesa per a donar diners a la Generalitat perquè mantingui un Estat del benestar d’altes prestacions. Però el sistema fiscal de l’Estat espanyol recapta molts diners de Catalunya (i les Illes i el País Valencia) per a sufragar l’Estat del benestar en zones depauperades d’Espanya (que són la majoria), de manera que ha acabat passant que la gent que viu fora de Catalunya té més bones prestacions socials que la que viu dins Catalunya. Segons tots els estudis, aquest mecanisme de solidaritat està molt per sobre del que es considera raonable (de fet, el Tribunal Constitucional alemany ha establert un límit de solidaritat entre länder rics i pobres, que està molt per sota del que dóna Catalunya als altres territoris de l’Estat espanyol).
  • L’autogovern és la manera com s’articula la governança de Catalunya. Implica que Catalunya du les regnes de diverses matèries, com el dret civil, l’ensenyament, les polítiques laborals, el foment de l’esport, la llengua, la policia, la sanitat, la jústicia, l’ordenació territorial, etc., i cap altre organisme hi ha d’inteferir. Una interferència en aqueixos camps implica una intromissió. Si la intromissió, a més, prové de l’Estat espanyol, des de Catalunya això és vist com manipular les regles del joc per tal d’evitar que el Parlament i el Govern de la Generalitat actuïn segons indiquen els electors a l’hora de votar. És a dir, en essència és una violació de la democràcia. I un atac a la democràcia és intolerable per a qualsevol persona que habiti en un país occidental, sigui l’Estat espanyol, sigui un altre.
(Aquesta visió que tinc -que s’han tocat tres punts sensibilíssims- l’ha reportada algun altre opinador, amb lleus diferències. Per exemple, en Jordi Grau, a l’article “Han tocat la llengua i la pela”, publicat en El Punt Avui (14-9-2011). En Grau relata també l’estat d’atipament català respecte d’Espanya.)

Com es pot veure, el setembre del 2011 l’aparell de l’Estat espanyol (el seu Govern, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, els dos principals partits -PSOE i PP-, etc.) va actuar (de fet, va seguir actuant) d’una manera que ha fet vessar la gota d’aigua del got de la paciència de molts catalans. Una part importantíssima de la població (a l’entorn de la meitat) ja tenia el vas ple fins dalt. A d’altres se’ls havia anat omplint a poc a poc per l’espoli fiscal, la manca d’inversions en infraestructures, la catalanofòbia, etc., i ja el tenien bastant ple. Doncs només faltava deixar caure alguna gota grossa com és l’atac a la democràcia (reforma constitucional unilateral, sentències que deixen l’autogovern a zero, etc.) i una altra de grossa com és la llengua (les sentències). En alguns el got ja ha sobreeixit i en d’altres ha arribat a dalt de tot. Per tant...

Jo creia que aquest punt de no-retorn arribaria durant el 2012. Hi hauria una nova agressió des de l’Estat espanyol i es traspassaria el límit. Un dels escenaris possibles perquè passés això podia haver sigut el tema antitaurí. En efecte, el 2012, amb un govern del PP, és més que probable que les Corts espanyoles o el Tribunal Constitucional maniobrin per tal d’anul·lar la prohibició de les corrides de toros a Catalunya (2010, en vigor des de l’1-1-2012). El PP i l’espanyolisme en general considera que aquesta prohibició feta pel Parlament de Catalunya és un atac als símbols espanyols i, per tant, ja han anunciat que faran el possible per tal de revocar-la. Si ho fan s’hauran carregat -altra volta- l’autogovern. I aquesta transgressió segurament hauria sigut la gota que feia vessar el got. Ja sé que, si l’Estat espanyol fa aquest pas, posa cullerada en un tema més simbòlic o anecdòtic que una altra cosa. Però seria una agressió a l’autogovern (‘us deixem fer coses però quan feu el que no ens agrada no us ho deixem fer’), per tant més important que no sembla.

Un altre element que pot fer que el catalanisme polític trenqui definitivament amb Espanya és que, durant el 2012 o el 2013, el PP i el PSOE aprovin una llei electoral que, de facto, faci impossible que els partits nacionalistes catalans i bascos puguin presentar-se a les eleccions espanyoles. Des dels any 2000 (aproximadament) aquest rum-rum sona des de les esferes polítiques espanyoles; i tot apunta que es materialitzarà durant la legislatura 2011-2015. És una manera d’evitar que partits com CiU els condicionin la política (investidures, aprovació de pressupostos, etc.). Aquesta nova agressió a la democràcia -de proporcions majúscules i totalment impresentable, ja que es tracta de silenciar en comptes de fer participar- no tan sols tindria efecte entre la part de la societat catalana -ja molt nombrosa- desafecta amb Espanya (s’aguditzaria la separació), sinó que acabaria de fer convèncer els pocs convençuts dins les files del catalanisme polític (sobretot dins CiU).

Un altre fet que podia haver significat el punt de no-retorn el 2012 el trobem en la negativa a millorar el tracte fiscal de Catalunya. CiU va presentar-se a les eleccions catalanes del 2010 amb un objectiu polític molt clar: el pacte fiscal. La conclusió a què han arribat molts polítics, economistes, empresaris i acadèmics és que Catalunya ja no pot aguantar més sense controlar els impostos. Ho necessita per a fer les infraestructures que li cal per al progrés econòmic (ja que l’Estat espanyol no les vol fer) i per a finançar tots els serveis de les administracions públiques. Cal tindre present que, el setembre del 2011, les finances públiques catalanes es troben en situació de col·lapse, cosa que implica un risc de paràlisi de molts serveis bàsics, com l’educació, la justícia, la sanitat o l’atenció a persones desvalgudes. L’estiu del 2011 a Catalunya ja s’havien tancat diversos serveis sanitaris públics com els ambulatoris de nit i diverses plantes hospitalàries. I entre el setembre i l’octubre del 2011 la Generalitat ha tingut serioses dificultats de tresoreria per a pagar el concert a les residències d’avis i centres de discapacitats -cosa que implica dificultats per a aquestes empreses per a pagar els seus treballadors-, les nòmines de metges i professors universitaris, farmàcies -cosa que ha fet que alguna es plantegi de tancar- i advocats d’ofici.

Davant aquest estat de coses, CiU va apostar per aconseguir un pacte fiscal, una fórmula de gestió d’impostos consistent a fer que la Generalitat els recapti tots. És una fórmula semblant al concert econòmic del País Basc i Navarra. Com que el 2012 s’havien de fer eleccions espanyoles, era lògic que el Govern català, comandat per CiU, s’esperés al nou Govern espanyol. Amb tot, les eleccions espanyoles es van avançar al 20-11-2011 i, per tant, al gener del 2012 hi haurà nou Govern espanyol. En aquest moment és quan caldrà que el Govern català plantegi el pacte fiscal. Tot fa pensar que el Govern espanyol s’hi negarà. Entre altres coses, perquè els impostos del catalans, juntament amb els del valencians i els dels illencs, són la part més important del manteniment de l’Estat espanyol, incloent-hi els serveis de l’anomenat Estat del benestar. Com que l’Estat espanyol es negarà a acceptar el pacte fiscal, és obvi que la paciència del gruix de la ciutadania catalana hauria arribat a un límit.

Que Espanya no podia traspassar unes línies vermelles sense pagar un preu no és una idea meva. En Jordi Pujol, president de la Generalitat durant 23 anys (1980-2003), també ha explicitat aquesta idea. Des del 2008, en Pujol ha anat agafant un llenguatge cada cop més independentista. No és un independentisme actiu, sinó reactiu, és a dir, com a resposta a les agressions; suposo que com ho viuen molts altres catalans. Entén que Catalunya ha de poder ser dins Espanya però mantenint la seva singularitat (el fet diferencial, se’n deia als anys 90 del segle XX). Si això no pot ser -i no pot ser-, en Pujol sosté que és lògic plantejar-se la independència. (Val a dir que sorprèn que algú tan llest com en Pujol no hagués vist abans que Espanya no vol Catalunya tal com és. Jo ho vaig veure als anys 90 del segle XX, de ben jovenet; per tant, sobta que no ho vegés ell, amb molta més experiència) En Pujol ho va dir en una entrevista que li va fer en Josep Cuní al programa Els Matins de TV3 el 15-7-2011. En un moment de l’entrevista (minut 36:22) en Pujol diu que hi ha tres punts que l’Estat espanyol no pot transgredir, i els enumera: la discriminació en el finançament, la immersió lingüística i la llei electoral espanyola (en el sentit que es margini els partits que no són d’àmbit estatal). I diu que, si l’Estat espanyol els transgredeix, cal dir que “no”. Acte seguit, en Cuní (minut 48:55) li demana què faria en Pujol si l’Estat espanyol transgredeix un d’aquests punts. En aquest punt en Pujol declina respondre.

El desencís d’en Pujol amb Espanya té raó de ser perquè, com ell mateix reconeix a l’entrevista, Catalunya pot i ha d’estar dins Espanya però sent ella mateixa, sentint-s’hi còmoda. (La idea d’en Pujol és present entre altres autors catalans d’ideologia de centredreta o democratacristiana. Vegeu, per exemple, el llibre Què significa ser conservador, avui? (Columna, 1987, pàgines 45-46), de l’economista Salvador Millet i Bel, president de La Caixa (1980-1987).) Ara bé: amb tot que ha s’ha tirat envant des de l’Estat espanyol en els darrers anys, Catalunya no pot sentir-s’hi còmoda. I és aquí quan en Pujol planteja l’ultimàtum: hi ha coses que no es poden tocar o... Doncs bé: s’han tocat. I per tant s’ha traspassat un punt que no té marxa enrere.

Que s’ha traspassat un punt de no-retorn no ho veig només jo. Ho veu altra gent amb més perspectiva sobre la realitat política i social espanyola. És el cas, per exemple, del periodista Fernando Ónega, col·laborador de Televisió Espanyola i de La Vanguardia. En un article publicat en aqueix diari (15-9-2011) titulat “Catalunya, ¿adéu?” explica d’una manera succinta -i amb un to planyívol- el que he exposat en aquest escrit: allunyament entre Catalunya i Espanya (utilitza el terme desencuentro), l’error de l’Estat espanyol de modificar la Constitució espanyola sense comptar amb Catalunya, el llenguatge secessionista de CiU (en parlo després), els senyals d’intolerància, etc. I, després d’afirmar que “Yo quiero a Catalunya en España, o España en Catalunya, me da igual”, acaba dient: “Lo que está ocurriendo puede ser nuestro mayor fracaso colectivo. Nuestro fracaso histórico”. És a dir, que, al marge del que ell desitja per a Catalunya i Espanya, considera que el procés de separació està no tan sols molt madur, sinó al punt.

Em sembla, doncs, que el setembre del 2011 ha significat el punt de no-retorn. Però atenció perquè tot apunta que la pressió de l’Estat espanyol contra Catalunya no s’ha acabat. Diversos analistes auguren que la legislatura 2011-2015 estarà marcada per una pressió forta contra Catalunya i el seu autogovern (vegeu, a tall de mostra l’article d’en Jordi Grau “El panorama que ens espera”, publicat en El Punt Avui (28-9-2011)), restituint el toreig, pressionant sobre la llengua i negant les inversions que Catalunya necessita. Per tant, el sentiment plenament independentista pot arribar al 60% de la població o fins i tot superar-lo. Tot dependrà del grau de toxicitat en la pressió que efectuï l’Estat espanyol, però sembla que no serà

7. ALTRES FACTORS

Hi ha altres factors que ajuden a consolidar l’opció de la independència. Per exemple, tal com fa veure l’eurodiputat i economista Ramon Tremosa, els països de la mida d’Holanda (en població i extensió) són els que, des del punt de vista de la governança, són més eficaços. I Catalunya entra dins aqueixa categoria.

Però un dels factors sociològics que considero més important, i al qual no s’ha prestat prou atenció, és el factor Barça; o, vist des d’una perspectiva menys lligada al futbol, el factor generacional.

El Futbol Club Barcelona és una de les entitats més importants de Catalunya. Ho és per la quantitat de seguidors que té; ho és per l’impacte internacional; i ho és com a element de cohesionador de la societat catalana, incloent-hi els immigrants (vegeu l’article “Al-Jazira” d’en Vicenç Villatoro (Avui, 3-7-2010)). Durant el franquisme (1939-1975) el Barça va ser un referent del catalanisme, i així ha continuat fins avui. En aquella època, però, el Reial Madrid va endur-se la majoria de títols. El seguidor blaugrana va ser sempre un seguidor en negatiu: amb ànim perdedor. Només l’arribada d’en László Kubala com a jugador (1950-1961) i d’en Johan Cruyff, primer com a jugador (1972-1978) i després com a entrenador (1988-1996), va significar un canvi en la tònica general. Amb en Cruyff a la banqueta el Barça va guanyar títols de manera freqüent (l’equip que va dirigir va rebre del nom de dream team ‘equip de somni’). Amb la presidència del Barça d’en Jan Laporta (2003-2010) i, sobretot, amb en Pep Guardiola com a entrenador (des del 2008), el Barça ha assolit l’excel·lència en tots els nivells. Ha guanyat pràcticament tots els títols en joc, ho ha fet amb un estil de joc enlluernador i amb una actitud dels jugadors de gran respecte envers tothom (algun jugador molt bo tècnicament que no complia aquest requisit va acabar marxant del club, com en Samuel Eto’o). Si es divideix la història del Barça en dues etapes, la primera des de la seva fundació (1899) fins al 1989, i la segona des del 1990 fins al 2010, i es comparen els resultats esportius entre ambdues etapes, és nit i dia. A la segona etapa, de només 20 anys, hi ha quatre copes de la lliga europea de campions (Champions league), tres de les quals guanyades el 2006, el 2009 i el 2011; a la primera etapa, cap. Per tant, una persona de 80 anys ha viscut un Barça quasi sempre perdedor, mentre que una persona de 20 anys ha viscut un Barça sempre guanyador. L’atreviment i la llibertat que et dóna saber que guanyes et permet saltar més lluny, mentre que si penses que no te’n sortiràs perquè sempre has tingut la sort d’esquena acabes no reeixint.

Alguns potser pensaran que és agosarat fer aquest paral·lelisme entre el Barça i el país. Que el Barça tingués abans un seguidor més derrotista i ara un seguidor més optimista no vol dir que el país tingui ara una societat més desacomplexada i més segura de si mateixa. Però, com he dit, el Barça impregna la societat, fins i tot entre la gent que segueix poc el futbol.

Si he reportat el paral·lelisme amb el Barça és perquè, en el seguidor blaugrana de tota la vida, hi veig el personatge catalanet parodiat a l’espectacle EEUUropa (2003), dels Teatre de Guerrilla. En aquesta obra teatral hi ha diversos personatges; un és l’espanyol fatxa i fatxenda, cregut i segur d’ell mateix; i un altre és un catalanet que se sent molt català (devot de la Moreneta, amb la senyera penjant del retrovisor del cotxe, amant de la botifarra amb mongetes, etc.) i ho verbalitza, però que, quan l’espanyol l’escridassa, s’arronsa i li diu amén a tot, incloent-hi, és clar, amagar la seva catalanitat. Aquest és el català d’abans i també el seguidor blaugrana d’abans, que s’encongia davant el poder del Reial Madrid. El català d’ara d’entre 30 i 50 anys no és tan folklòric com el d’abans, ni de lluny. En efecte, el català d’ara sol treballar en una empresa que ven a tot el món, du Blackberry o iPhone, ha de viatjar sovint a l’estranger per feina, sap idiomes, consulta internet cada dia, etc.; i segueix el Barça per canals de pagament, si cal. Aquest català entén que un Estat és un instrument juridicopolític al seu servei i no pas una Nación a la qual servir. En això es diferencia com la nit i el dia del catalanet d’EEUUropa, que encara pensa que s’ha de prostrar davant l’Estat i els seus òrgans (jutges, Guàrdia Civil, etc.).

Que hi ha hagut un canvi de percepció del ciutadà català cap a l’Estat espanyol, motivat per un canvi generacional, ho veuen altres analistes. Ho exposa, per exemple, en Francesc-Marc Álvaro, un periodista proper al nacionalisme, al final de l’article “La amenaza catalana” (La Vanguardia, 7-9-2011). N’Álvaro afirma que “Ante las amenazas que emite periódicamente el catalanismo de manera reactiva, los poderes del Estado no se alarman mucho pero tampoco piensan que sea sólo un sofocón, como se dice a menudo. Observan la sociedad catalana con atención pero se les escapan demasiadas cosas, la plantilla que utilizan es obsoleta. Por ejemplo, no tienen lo bastante en cuenta el cambio generacional ni la desaparición del miedo al conflicto, el legado de la guerra que frenó muchas demandas durante la transición”. Si a aquest canvi de mentalitat hi afegim que un equip català de dimensió mundial com el Barça ja no té ànima derrotista sinó que té empenta, visió guanyadora, seguretat, orgull i coratge, el viratge és total. En una generació els catalans han passat de tindre por i respecte a la Guàrdia Civil (i al Reial Madrid) a pensar que l’Estat no pot qüestionar una decisió sobirana (i a pensar que el Reial Madrid no pot guanyar el Barça ni posant el dit a l’ull).

Seguint en la mateixa línia argumental, en Salvador Cardús, al seu llibre El camí de la independència (La Campana, 2010), considera que, per a dur a terme la independència, cal primer una emancipació mental. Doncs bé: ja s’ha assolit. Una part de la societat catalana desacomplexada i moderna ja pensa en els paràmetres polítics del segle XXI, no pas del segle XIX. La caiguda de peces del dominó està en marxa.

8. CLOENDA: L’HORITZÓ CAP ON VA LA SOCIETAT CATALANA

Tingueu-ho clar: la independència de Catalunya serà. No serà demà ni demà passat; però serà.

Políticament, socialment i econòmicament només hi ha un horitzó possible: l’Estat català. No assolir-lo implicaria una debacle majúscula en tots els àmbits. En primer lloc, en el pla social. Si Catalunya no és un Estat no podrà pagar els serveis públics a què la població catalana s’ha acostumat del 1980 ençà (transport públic assequible, sanitat pública de qualitat, ensenyament públic de qualitat, seguretat pública, controls de seguretat alimentària, etc.). I si rebaixem les prestacions públiques (sanitat, manteniment de carreteres, seguretat, etc.), algú creu que la gent s’involucrarà en el manteniment econòmic dels governs? Vull dir que l’economia submergida encara creixerà més (ara ja és prou alta), perquè molta gent entendrà que no cal pagar impostos si no s’han de rebre serveis. Al capdavall, la crisi econòmica que vivim des del 2008 va per llarg i en un context així sempre creix l’economia submergida. I si passés això parlem del caos, perquè els serveis públics no es podrien pagar (cauríem en un cercle viciós). En definitiva, no assolir la independència pot comportar l’ensulsiada de l’Estat del benestar (i del confort) tal com el coneixem, i passaríem a viure en una societat desestructurada i desvalguda (només els que tinguessin diners tindrien una qualitat de vida raonable: transport, sanitat, telecomunicacions, jubilació, etc., pagats amb els seus propis calés; la resta, desvalguda). Això és inassumible socialment i les elits (empresaris, universitaris, polítics) en són conscients i saben que només hi ha una sortida. En segon lloc, en el pla democràtic. L’Estat espanyol ha demostrat ser d’una cultura democràtica molt prima. La governança a Espanya està esquitxada de populisme, de limitacions en drets civils a persones del País Basc per tindre una ideologia concreta (la Llei de Partits), de connivències amb grans empreses -si bé França, Itàlia o Catalunya tampoc se’n lliuren-, de menyspreu a la voluntat popular. Romadre a Espanya implica acceptar que la governança es dugui a terme amb un sistema totalment rovellat; en canvi, per una simple qüestió de mida, en un Estat català la gent tindria més força per a castigar electoralment els governs ineficients, corruptes o populistes. Un altre cop, la societat catalana més formada és plenament conscient del problema i que pràcticament l’única solució és un Estat de les mides d’Holanda. En tercer lloc, en el pla cultural. La llengua i la cultura catalana acabarien desapareixent irremeiablement; a tot estirar quedaria com la cultura dels indígenes de Sud-amèrica, disminuïda i folkloritzada. Un poble sense cultura pròpia està abocat sempre a ser secundari. I és això el que volen les nostres elits, els intel·lectuals i les universitats? I, en quart lloc, en el pla econòmic. Sense les infraestructures adequades l’economia catalana no pot despegar, i si no despega no ens desempallegarem de la crisi econòmica que va començar el 2008. Secularment, l’Estat espanyol s’ha negat a construir les infraestructures que Catalunya necessita, a canvi de fer-les a moltes zones de l’Estat espanyol on no han servit per a res. I sense aquestes infraestructures el teixit industrial i logístic català pateix. El món econòmic n’és conscient i sap que la independència donaria ales a l’economia catalana, encara que es produís un boicot comercial a Espanya. En resum, els polítics i les elits saben que només queda una opció per a sortir-se’n. I els grups socials més conscienciats per temes socials, polítics i econòmics també.

En definitiva, ara la societat catalana, com a col·lectiu de persones interactuant, té una qüestió damunt la taula, indefugible, sobre la qual cal prendre una decisió: si Catalunya ha de ser econòmicament pròspera i emprenedora, socialment integradora i solidària i culturalment amb un perfil propi davant el món. En aquesta cruïlla i tal com estan les coses, la independència és vista com la sortida. No pas com una sortida possible, sinó la sortida. Ho veuen els intel·lectuals; els polítics catalanistes; la majoria d’empresaris; una part important dels alcaldes; el gruix del cos docent de Catalunya, incloent-hi el professorat universitari; i moltes capes mitjanes de la societat. És per això que es pot considerar que, des del setembre del 2011, la societat està madura i es pot fer el pas en poc temps.

No he comentat -i algú pot demanar-m’ho- quin és el mecanisme polític per a assolir la independència -i qui està preparat per a dur-la a terme- i quins arguments té l’unionisme. Aquestes qüestions han de ser objecte de sengles apunts, que bé s’ho valen (parlem de la legalitat internacional, de la Unió Europea, de quins aspectes tècnics i administratius ha de tindre controlats el proto-Estat català, del boicot espanyol als productes catalans, dels sentiments identitaris, etc.). Ara només avanço que, sobre els mecanismes polítics, n’hi ha diversos i tots són bastant simples. I també puc dir, quant al lideratge, que les declaracions fetes el setembre del 2011 per n’Artur Mas, actual president de la Generalitat de Catalunya, apunten cap a aquest punt de maduresa d’inici del procés d’independència. Pel que fa als arguments de l’unionisme -incloent-hi les reticències en l’àmbit econòmic-, també avanço que en té molt pocs i de molt poc pes; i que, amb el pas del temps, algun deixarà de ser un argument (perquè en el fons és una fal·làcia) i d’altres perdran el (poc) pes que tenen.


És evident quin és el següent pas que ha de fer Catalunya. I la societat catalana ho sap. Per això el setembre del 2011, després de tants greuges polítics i econòmics contra Catalunya -i els que encara vindran-, la independència de Catalunya ha esdevingut un procés irreversible que arribarà un dia o altre, més prest que tard.


AFEGITÓ 1 (17-10-2011)

Una nova enquesta publicada pel diari Ara (setembre del 2011) dóna resultats d’acord amb l’evolució descrita: en un referèndum d’autodeterminació, un 42% dels catalans votaria a favor, mentre que un 37,7% ho faria en contra (i més d’un 18% no votaria o no sap què faria).

AFEGITÓ 2 (19-10-2011)

També surten veus de la burgesia catalana favorables a la independència. És un sector social tradicionalment contrari a aquest statu quo; que alguns es plantegin la independència, doncs, és una altra mostra de maduresa del procés. Podeu llegir la informació aquí. 

AFEGITÓ 3 (25-10-2011)

Una nova enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, de l’octubre del 2011, torna a donar xifres a l’entorn del 65% de favorables a la independència. En concret, un 45,4% dels ciutadans votaria a favor de l’Estat català, mentre que només un 24,7% ho faria en contra (la resta s’abstindria). Per tant, de cada 4 catalans, 2 opten per l’Estat català, 1 no el vol i un 1 es manifesta. Comptats només els vots emesos en un referèndum, això vol dir que un 64,7% hi votaria a favor i un 35,3% en contra. Respecte de la darrera enquesta del CEO, els partidaris de l’Estat català augmenten, mentre que els contaris disminueixen.

AFEGITÓ 4 (11-11-2011)

El novembre del 2011 ha aparegut la nova enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS). De nou la majoria de la societat catalana es mostra favorable a la independència. Un 43,7% de la població votaria “sí” a la independència en un referèndum, mentre que sols un 25,1% hi votaria que “no” (l’abstenció seria del 22,3%). Tots dos percentatges són un pèl més baixos que l’enquesta del CEO de l’octubre del 2010 (vegeu l’afegitó 3), però la diferència és pràcticament insignificant. Per tant, es confirma que, l’octubre-novembre del 2011, en un referèndum el “sí” guanyaria amb vora un 63% dels vots, mentre que el “no” obtindria vora un 36% dels vots. L’única conclusió d’aquesta evolució de les enquestes és que la societat catalana està madura. 

AFEGITÓ 5 (5-12-2011)

Una altra veu que apunta cap a la irreversibilitat de la independència. És na Montserrat Nebrera, que durant un temps va ser diputada pel PP al Parlament de Catalunya (2006-2009), i que a les eleccions catalanes del 2010 va presentar candidatura a través d’Alternativa de Govern. A El Singular Digital li fan una entrevista (5-12-2011); us en reprodueixo un fragment:
Pregunta: Rajoy realment s’ha desmarcat d’Aznar?
Resposta: A la segona fila del partit hi ha la mateixa gent, només han canviat alguns elements simbòlics. Ara bé, tan de bo Rajoy tingui prou visió per adonar-se que vivim un moment delicat en aquest país i que si no es gestiona amb intel·ligència emocional cadascú silenciosament acabarà marxant per la seva banda. És impossible mantenir una unió en un estat si no hi ha una mínima emoció. En aquest moment només dubto de quan es produirà, però no que es produeixi.
Pregunta: M’està dient que la conjunció ‘crisi econòmica més majoria del PP’ pot accelerar el camí cap a la independència?
Resposta: Sí, la crisi econòmica pot accelerar el procés perquè ara hi ha una base que defensa la independència que ja no té res a veure amb la identitat. Quan es perd de vista la perspectiva històrica, només queda la perspectiva material. I en aquest espai s’ha generat el missatge que si fossim independents tindríem més diners. És un missatge que es podria matisar molt, però és molt clar: “ara en temps de crisi ho estem passant fatal, però si fossin independents no estaríem tan malament”, ens diuen. I del pacte fiscal a la independència conceptualment només hi ha un pas.
Pregunta: Em sorprèn...
Resposta: De fet, fa deu anys hagués pensat que això era impossible. Ara no solament no ho veig impossible sinó que reconec que s’ha construït l’argumentari emocional perquè això passi. L’èxit del discurs independentista és haver descobert com una part de l’electorat que abans era poc receptiu perquè passava de la història, del català i d’en Lluís Llach, ara s’hi suma quan li expliquen que podríem tenir més diners pels nostres fills.
 


AFEGITÓ 6 (28-1-2012)

Una altra enquesta que mostra com l’independentisme continua creixent. L’ha feta El Periódico de Catalunya (“Els partidaris de la independència arriben per primer cop al 50%”, 27-2-2012), un mitjà poc procliu a donar ales a la independència. Segons fa notar aquest rotatiu, a principi del 2012 el suport a la independència de Catalunya ja ha arribat al 53% de la població. Per tant, supera les xifres del 43-45% dels anys 2010-2011 i de fet també supera el suport que hi ha a la independència d’Escòcia. A més, s’acosta al mínim del 55% exigit per instàncies internacionals. Finalment, el manteniment de Catalunya a Espanya tan sols recull un 32% de suports, tres punts menys que a l’anterior enquesta d’aquest mitjà (llavors era del 35%).

AFEGITÓ 7 (2-3-2012)

Nova enquesta, ara del CEO, feta el febrer del 2012. El 44,6% de la població catalana votaria “sí” en un referèndum d’independència, mentre que el 24,7% votaria “no” (el 24,2% s’abstindria i un 6,5% optaria per altres manifestacions). L’octubre del 2010 el CEO havia fet una altra enquesta (vegeu l’afegitó 3) i donava un resultat molt semblant (45,4% “sí” i 24,7% “no”). En resultats d’un referèndum això vol dir un 64,3% de vots afirmatius. Podeu llegir la notícia aquí i aquí (al primer enllaç també hi ha dades sobre els sentiments de pertinença catalanitat/espanyolitat i sobre resultats hipotètics de partits polítics en unes eleccions, molt interessants, també).


AFEGITÓ 8 (18-6-2012)

Dues noves veus destacades del món polític català se sumen a la independència de Catalunya. No pas arrauxadament, sinó per evolució intel·lectual. I tots dos noms són importants.

El primer és en Joan Majó, enginyer industrial, un pes pesant del socialisme català als anys 80 del segle XX, exalcalde de Mataró i exministre d’Indústria i Energia espanyol (1985-1986). En una entrevista a Ara TV explica com hauria de ser, a parer seu, un procés secessionista de Catalunya. A la blogosfera se n’han fet valoracions, com aquesta del blog Per a Bons Patricis (12-6-2012) i aquesta altra del blog Savalls (7-6-2012).

El segon nom és na Montserrat Nebrera. Professora universitària, va ser diputada al Parlament de Catalunya pel PP (2006-2009) i es va presentar a les eleccions catalanes del 2010 amb una candidatura pròpia. En un article a Nació Digital (“L’hora dels adéus”, 17-6-2012) explica que el panorama polític és massa confús per culpa dels qui se n’han aprofitat, i deixa anar aquest comentari: “En moments extremats com aquest, és possible, i ho diu el propi César Vidal, furibund enemic de l’independentisme, la definitiva separació de Catalunya. Hi estem d’acord, i com el meu benvolgut Salvador Cardús, crec que el millor seria fer-ho cordialment”, i i acaba dient “jo, que no volia marxar, així no m’hi vull quedar”. Aquesta reflexió que sintetitza na Nebrera l’han feta, en major o menor grau, molts altres: en Joan Majó, però també en López-Burniol o el mateix expresident Jordi Pujol. Un esglaó més.

Acabo aquest afegitó amb un article, que explica per què molta d’aquesta gent, especialment de l’òrbita socialista però també del PP o de CiU, han acabat abonant la independència. És l’article “In-Inde-Independència”, d’en Jordi Font (El Punt Avui, 16-6-2012).


AFEGITÓ 9 (27 i 28-6-2012)

Nova enquesta del CEO (juny del 2012). A la pregunta sobre un referèndum d’independència, les respostes són: un 51,1% votaria “sí”; un 21,1% votaria “no”; un 21,1% s’abstindria; la resta no sap què faria. Per tant, sobre el total de vots emesos i vàlids, el resultat del referèndum seria aclaparador: 70% “sí” i 30% no. Primera conclusió: hi ha molts més “sís” dels que demana la Unió Europea per a validar un procés secessionista. Però hi ha una segona conclusió no menys important: la progressió. En enquestes anteriors del CEO el “sí” guanyava sobre el “no” per molta diferència, però era del 44,6%. Ara el
“sí” ja ha superat el 50%. Al seu torn, els qui votarien “no” continuen baixant (fa mesos eren el 24,7% i ara són el 21,1%). Podeu veure’n la notícia a Vilaweb, El Punt Avui, Ara i El Confidencial. I podeu veure’n algunes valoracions als blogs Dies de Fúria (“CEO locuta, causa finita”), Per a Bons Patricis (“Les tres fites històriques de la darrera enquesta del CEO”, amb un contapunt al que diu l’anterior) i Pati Descobert (“Sorpasso independentista”).



 

dissabte, 1 d’octubre del 2011

La unitat de l’independentisme és desitjable... però no és possible (agradi o no)

En el món independentista, i també en els mitjans de comunicació -sobretot en les tertúlies televisives i radiofòniques-, molts cops es planteja si l’independentisme no hauria d’anar unit electoralment. I, si no passa, hom es demana per què. Se suposa que les coincidències ideològiques haurien de comportar aquesta unitat, però a la pràctica difícilment es materialitza.

Jo, que sóc bastant flagell de molts independentistes que no toquen de peus a terra, sempre he pensat que apel·lar a la unitat de l’independentisme (i fer retrets als que no la materialitzen) és com quan el veí o la veïna rondinaire i torracollons del bloc de pisos diu que, si li toqués la loteria, es compraria un xalet per no haver de suportar els altres veïns. I és que, vaja, no li tocarà mai la loteria per molt que hi jugui; i no veu que, pels seus ingressos, és impossible que mai tingui (i mantingui) un xalet. O sigui, que s’haurà de quedar al bloc per sempre. Vaja, fer volar coloms.

Qualsevol que es mou en el món sobiranista sap que la unitat és difícil d’assolir per raons diverses. Una de prou important és les diferències personals entre els que han de liderar el moviment. (Cal dir que aquestes diferències personals hi són absolutament en totes les forces polítiques, encara que les amaguin.)

Ara: la meva percepció és que la unitat de l’independentisme és inassolible per una simple llei política: la diversitat de parers en l’espectre esquerra-dreta. Si a aquest escull hi afegim els altres (com la manca d’entesa per diferències personals) l’equació arriba a la solució.

En efecte, la gent, ideològicament, no té només al cap la independència (o no) de Catalunya, sinó que la gent és més d’esquerres o més de dretes, o més intervencionista o més liberal... i això també forma part del debat polític, al qual la gent no té per què renunciar-hi (i és lògic que no hi renunciï). Dins Convergència i Unió (CiU), dins Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) i fins i tot dins el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) hi ha molts independentistes. Però en diversos àmbits aqueixes forces polítiques tenen visions diferents (gestió del territori; model educatiu laic o no; fiscalitat; etc.); i no es pot pretendre que tot independentista aparqui el que pensa sobre aquests temes. El debat polític ho és tot: si Catalunya ha de ser un Estat o no, però també si Catalunya ha de posar una carretera sobre un prat o un bosc.

Poso un parell d’exemples que permeten fer veure per què és impossible una única candidatura independentista en qualsevol contesa electoral.

a) Jo sóc ferm partidari de la regeneració democràtica. No pot ser que una societat tingui una democràcia devaluada com la nostra, que fa que hi hagi desafecció política i alta abstenció. Avui dia, en la política, hi ha mandataris manifestament incompetents (cas del president espanyol entre 2004 i 2011); corrupció; poca proximitat entre electors i elegits; nepotisme i enxufisme; favors a grans empreses; etc. Tot això s’ha d’acabar. Per tant, si participo en algun projecte polític -sigui independentista o no-, vull que inclogui, dins al programa electoral, mesures de millora de la democràcia (limitació de mandats, districtes electorals menuts, més eficàcia en els controls antifrau, que els mandataris estiguin preparats per a governar un país, etc.). Si una força política independentista em proposa de col·laborar-hi però no inclou la regeneració democràtica dins al seu programa (o, encara pitjor, si perpetua dins seu les pràctiques que denuncio) simplement no m’hi apuntaré. I no tan sols no els ajudaré sinó que, si algú me’n demana el parer, la meva opinió no serà positiva.

b) Les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), marcadament independentistes, tenen un ideari d’extrema esquerra que no volen abandonar. Això fa que refusin qualsevol pacte amb qualsevol altra força independentista si el pacte no inclou l’ideari d’extrema esquerra. Per tant, si algú pretén fer una candidatura independentista única, fracassarà. Agradi o no, això és així. (Cal matisar que hi ha forces polítiques que sí que han fet el pas d’aparcar temporalment el seu ideari d’esquerres per a conformar una coalició independentista: és el cas del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), integrat dins Solidaritat Catalana per la Independència (SI).)

La meva visió és compartida per altres intel·lectuals. Per exemple, en Salvador Cardús (vegeu el seu article “Quan 1+1 fan -3”, publicat a Nació Digital, 23-9-2011).

I si no pot haver-hi una única candidatura independentista a les diverses conteses electorals, què cal esperar? De fet, si un toca de peus a terra el que ha de buscar no és una força política independentista unitària, sinó una força política independentista majoritària. Fa temps que penso que qualsevol idea política (l’independentisme o qualsevol altra) és difícil que s’aglutini en una sola força política. Però l’estiu del 2010 li ho vaig sentir dir a en Robert Ara, un dels activistes i ideòlegs històrics de l’independentisme. Per tant, la meva posició no és fora de lloc.

La història ens demostra que això és factible. A les eleccions catalanes del 2003, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va treure uns resultats molt bons perquè era un partit declaradament independentista. Per la mateixa època també es presentava Estat Català, amb un ideari semblant. La presència d’Estat Català no va impedir que ERC aglutinés molts vots independentistes.

Això no vol dir que no s’hagi d’intentar sumar. La coalició Solidaritat Catalana per la Independència ja és una suma de forces a nivell micro, i podria acollir-ne alguna més. I, de cara a les eleccions espanyoles (20-11-2011), ERC pot sumar Reagrupament (RCat) a la seva candidatura, com va fer a Barcelona a les eleccions municipals de l’11-6-2011 (encara que RCat avui és pràcticament una organització sense personal; de fet, és més una adhesió simbòlica). En aquestes mateixes eleccions no és descartable una coalició ERC-SI, sobretot després que les noves cares dirigents d’ERC siguin n’Oriol Junqueras i n’Alfred Bosch; però també perquè ERC tem una davallada de vots enorme i un pacte amb RCat i SI l’esmorteiria (faltarà veure si SI té prou generositat per a acceptar el pacte en pro de la unitat minvant la seva proposta d’acord, que inclou, per exemple, votar no a tota investidura de president i a tot pressupost lesiu amb Catalunya, a diferència del que ha fet històricament ERC a les Corts espanyoles).

Ara: si es fa un pacte ERC-RCat-SI continuarà sense haver-hi unitat en l’independentisme. I és que serà una candidatura prou àmplia, però encara hi faltarà les CUP o la gent de CiU. Per tant, s’anirà al que he plantejat: una candidatura independentista majoritària, però no unitària.

dijous, 29 de setembre del 2011

El nimbi, els nimbis i el nimbisme: una proposta denominativa per a la ‘cultura del no’


Hi ha un fenomen social força estès consistent a rebutjar que una instal·lació o infraestructura presumptament molesta o perjudicial es posi prop de casa. Parlem d’abocadors, plantes de tractament de residus, plantes petroquímiques, canonades d’aigua o gas o hidrocarburs, embassaments, centrals nuclears o tèrmiques, molins de vent, línies d’alta tensió, presons, variants de carreteres, túnels, pedreres, sales de venopunció, cementiris nuclears, etc. És un fenomen social (que podem etiquetar com a ‘comportament/moviment’) relativament modern, actiu des de la segona meitat del segle XX. En efecte, en els temps en què les persones eren súbdites d’un senyor, el senyor posava la instal·lació que li donava la gana on li donava la gana; i la gent a callar i a creure (això si és que es plantejaven dir res, perquè normalment no s’ho plantejaven). Aquesta actitud mesella no és només pròpia de l’edat mitjana o del temps dels monarques absolutistes; en ple franquisme també es donava a casa nostra.

En una societat democràtica, però, on la informació circula i on la gent té dret a dir la seva sobre qualsevol tema, aquest fenomen social ha pres cos. La gent sap que pot tindre una opinió sobre qualsevol qüestió i que pot difondre-la (per moltes vies: es poden fer xarrades, es pot publicar la informació a internet, es poden repartit fullets impresos, es pot anar a una emissora de ràdio o televisió a explicar el teu punt de vista, etc.). Per tant, la gent no s’està callada i explicita la seva posició contrària, tot argumentant-la.

A Catalunya tenim diverses mostres de rebuig a una instal·lació o infraestructura (i també d’acceptació per actitud mesella: és el cas de la planta petroquímica de Repsol a la Pobla de Mafumet o de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, instal·lades en una època en què la gent no alçava la veu).

Però a partir del 1990 aquesta actitud canvia. El poble català -com moltes altres col·lectivitats del món occidental- ja no accepta així com així qualsevol instal·lació o infraestructura, i en general allà on toca que vagi la gent s’hi oposa. Diria que, a Catalunya, els primers casos d’oposició popular a instal·lacions d’aquesta mena -almenys d’un cert gruix- van ser a finals dels 80 i primers 90 del segle XX. Parlo del pantà de Rialb (a cavall de la Noguera i l’Alt Urgell) i de la planta de tractaments de residus a la Conca de Barberà, promoguda per la Generalitat de Catalunya. En el primer cas no es va poder aturar; però en el segon la població de la zona s’hi va oposar fermament i es va aturar. Encabat en van vindre més. La llista és llarga i segur que me’n deixo algun: el transvasament d’aigua de l’Ebre cap a València i Múrcia; el transvasament d’aigua del Segre (a la Cerdanya) cap al Llobregat; una instal·lació de gas vora el Delta de l’Ebre; una central elèctrica d’Enron a Móra d’Ebre; els molins de vent al Priorat, la Terra Alta i la Conca de Barberà; la línia de molt alta tensió entre la Catalunya Nord i l’Empordà o el Ripollès; la línia de molt alta tensió entre el Pallars i la Ribagorça; les sales de venopunció a Barcelona; el desdoblament de l’Eix del Llobregat (C-16) a l’altura de Puig-reig; els túnels de Bracons entre Osona i la Garrotxa; el Quart Cinturó; la urbanització de la Platja Llarga a Tarragona; l’autovia entre Tarragona, Valls i Montblanc; el cementiri nuclear a Ascó; la presó del Bages; i molts altres contenciosos de tipus ecologista. En alguns casos l’oposició és generalitzada entre la població de la zona, i per tant pren molt forta (transvasament de l’Ebre, línia de molt alta tensió, cementiri nuclear); en d’altres, però, només s’hi oposa una part de la població de la zona, mentre que una altra part hi està a favor (autovia Tarragona-Valls-Montblanc).

Una de les persones que més ha analitzat aqueix fenomen social a Catalunya és n’Oriol Nel·lo, expert en urbanisme i territori i amb una forta vocació política. Va ser diputat al Parlament de Catalunya entre el 1999 i el 2006 per Ciutadans pel Canvi. I va ser secretari per a la Planificació Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i director de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona. Com a autor va dirigir un llibre col·lectiu titulat Aquí no! Els conflictes territorials a Catalunya (Empúries, 2003), on diversos especialistes analitzaven els casos d’objecció a la presència d’instal·lacions o infraestructures. El mateix Nel·lo va redactar el capítol introductori de l’obra, “Els conflictes territorials a Catalunya. Orígens, dinàmica i alternatives” (pàgines 11-67).

Tal fenomen preocupa els polítics. I amb raó: amb una actitud així no poden fer i desfer d’esquena al territori. També és matèria d’interès per a sociòlegs i fins i tot per a urbanistes. I també preocupa els professionals de la llengua, és a dir, lingüistes i periodistes, perquè cal denominar el fenomen i no hi ha una manera concreta de dir-ho. Ha arribat l’hora, doncs, de batejar aquest fenomen social.

Anteriorment ja s’havia fet algun tempteig. En Jordi Pujol, president de la Generalitat (1980-2003) i, com a tal, mandatari que ha patit aquest fenomen social, va referir-s’hi com la cultura del no. Aquesta expressió va arribar a utilitzar-se, però no és prou sòlida. (Val a dir que en Pujol té una certa gràcia per a batejar conceptes que anomenem mitjançant expressions llargues o anglicismes. Un cop va parlar d’un grup social, els instal·lats, que és una manera de traducció de l’anglès establishment.)

El Termcat, el centre de terminologia catalana, s’ha enfrontat a la qüestió i ha fixat, de moment, l’expressió al costat de casa, no. Una solució insuficient: una frase com “L’actitud d’al costat de casa, no és prou estesa” no funciona (la coma enmig, per exemple, fa nosa).

Com se n’hauria de dir? Crec que la millor opció per a designar aquest fenomen social és nimbi.

És una denominació anglesa. En origen era una sigla, NIMBY, provinent de l’expressió és not in my back yard ‘no en el meu pati de darrere’. En diverses llengües aquest mot és prou usual: phénomène NIMBY [francès], NIMBY attitudes [anglès], conflitti NIMBY [italià], efecto NIMBY [espanyol], etc.

El mot NIMBY designa el fenomen social, però també pot designar la persona que el practica o hi participa, almenys en anglès: “Nimbies win again”, llegim als coments de la notícia “Pincents Hill development turned down” (GetReading, 1-7-2011). I també en espanyol: a l’article “Del ambientalismo individualista al ambientalismo altruista”, signat per n’Eduardo Gudynas, hi llegim: “En realidad los NIMBYs no están contra los avances económicos, sino que buscan defender su calidad de vida” (AmbienTico, 105, any 2002, pàgina 19).

En anglès hi ha altres sigles que designen aquest fenomen social, la majoria amb voluntat de ridiculitzar-lo: LULU (de locally unwanted land uses), NOPE (de not on planet Earth), CAVE (de citizens against virtually everything) i NIMEY (not in my election year, amb una crítica directa contra la classe política). Amb NOPE i CAVE fins i tot s’ha buscat un joc de paraules: en anglès, nope significa ‘no’ i cave és ‘caverna’, fent referència a la visió retrògrada del nimbi.

Em sembla, doncs, que la manera de designar aquest fenomen social en català ha de ser nimbi. Com es pot veure, proposo que la y final s’adapti en i. Així ho han fet algú. Ja el 2003, a l’entitat ecologista Mediterrània, s’oferia un curs titulat Monitors en comunicació i sensibilització ambiental. Dinamització de campanyes, al programa del qual hi veiem escrit “Gestió de l’efecte NIMBI”. De manera semblant, al blog Tenim idees, fem el que pensem hi llegim “Però el més greu, tal com jo ho veig, és què altra vegada hi ha qui dona ales al fenomen NIMBI” (apunt “PAAC al Parc de l’Oreneta”, 26-3-2009). I al blog d’en Joan Gil, on s’exposen idees sobre l’anomenat pla Bolonya que afecta les universitats catalanes, a l’apunt “Bolonya a debat: ni tan bo, ni tan dolent. Col·lectiu Jaume Damians” (20-9-2008) també hi llegim: “Exposa que som la generació del NIMBI, del No i No, deixant clara la seva ignorància - amb tots els respectes possibles perquè jo sóc el primer ignorant del tema - sobre la pluralitat i les accions del moviment estudiantil”.

 

El mot nimbi pot designar el fenomen social, com hem vist; però per a aqueix concepte també es pot encunyar nimbisme, adjuntant-hi el sufix -isme que designa moviments socials, polítics i ideològics en general. En anglès també s’empra aquest derivat: a l’article “Attack of the Fifty-Foot NIMBY’s”, de la Universitat Stanford (Califòrnia), s’hi llegeix NIMBY-ism. Igualment, el mot nimbi pot usar-se per a les persones (“Els nimbis s’oposen a...”) i com a adjectiu (“el fenomen nimbi”, “el moviment nimbi”, “unes propostes nimbis”, etc.). A partir d’aquesta configuració morfològica podem parlar també dels nimbistes, o de l’actitud nimbística tan estesa entre la societat catalana actual. Fins i tot podem crear -per què no?- un verb per a designar l’actitud i les actuacions, nimbiejar; i encara nimbieig, que podria ser quasisinònim de nimbisme.

 

L’adopció de térmens anglesos per a designar conceptes nous no és un fenomen aliè al català. Usem el mot lobby (tot i que també podem dir-ne grup de pressió) i a partir d’aquí emprem adjectius com lobístic, encara que designava, originalment, un vestíbul. De les pàgines d’internet en diem webs, a pesar que en anglès aquest mot significa ‘teixit’ i ‘teranyina’. Fins als anys 30 del segle XX, a la premsa catalana no era estrany veure-hi escrit foot-ball, on els jugadors marcaven un goal després d’haver fet un shoot, malgrat que tals mots signifiquen ‘pilota-peu’, ‘objectiu, finalitat, terme, diana’ i ‘tret, acte de disparar’ (ara escrivim futbol, gol i xut i tenim derivats com futbolista, futboler -a, golejar, golàs, xutar, etc.). Si rebem un missatge publicitari al correu electrònic, generalment no desitjat, en diem spam, que és un terme anglès agafat d’un gag dels Monty Python. I quan parlem de yuppies fem servir un mot creat a partir de young urban people ‘gent urbana jove’, d’on sortiria la sigla YUP, al qual s’hi ha afegit el sufix -ie. Si no tenim manies a parlar de lobby, web, futbol, gol, xut, spam i yuppie bé podem parlar de nimbis.


Un darrer apunt. En espanyol també es troba la forma NIMBY, però ha corregut bastant la solució SPAN, a partir de l’expressió Sí, pero aquí no. Hi ha qui desitja o considera que la solució SPAN sigui vista com a ‘espanyola’ enfront d’una solució catalana nimbi. En una sessió del Ple del Parlament de Catalunya (11-3-2010) sobre el cementiri nuclear, el diputat José Domingo, de Ciutadans, va dir (pàgina 24) “y de aquí que me vuelva a citar en el sentido que ya en aquél momento yo aludí a la opción NIMBI o la opción SPAN, en catalán y en castellano, «sí, pero aquí no»”.

En resum: cal una denominació en català per a aquest fenomen social. Que sigui sintètica i clara de significat. Els periodistes bé ho necessiten, atès que és un fenomen present en la societat catalana. L’anglicisme (adaptat gràficament) nimbi és una opció. I ja tenim una certa tradició a fer-ho (lobby, web i tants d’altres).

dimarts, 27 de setembre del 2011

Qui alimenta l’independentisme (2a part)? El rol del periodisme audiovisual

A l’apunt anterior plantejava la qüestió següent:

“Segurament, més d’un ciutadà espanyol es demana com és que els catalans estan permanentment incòmodes amb l’articulació política de l’Estat espanyol i per què cada cop es parla més de la independència de Catalunya. I és lògic que se li donin respostes.”

Em vaig centrar en els personatges que, amb el seu discurs, més havien fet créixer el sentiment independentista a Catalunya, perquè em sembla que és un capítol mig oblidat: ens centrem en el què però rarament en el qui.

Tanmateix, no oferia cap resposta la qüestió plantejada. De fet, és una qüestió complexa que no es resol amb una conversa de dos minuts.

Podem recórrer al periodisme audiovisual com a plataforma per a vehicular les idees de l’independentisme. El format del reportatge audiovisual permet fer arribar moltes idees en un espai curt de temps i amb un esforç del destinatari relativament baix. Això el diferencia dels llibres d’assaig, que poden reportar moltes idees, però cal molt temps i un esforç considerable per part del destinatari. Cal tindre en compte que no tothom llegeix, o hi ha gent que llegeix novel·les però rarament llibres d’assaig. Per tant, cal disposar de diverses vies per a fer arribar el pensament (llibres, premsa escrita, ràdio, televisió, internet... i, doncs, els reportatges audiovisuals, que poden vehicular-se tant per televisió com per internet).

És important que la qüestió de la independència de Catalunya es plantegi també en l’àmbit periodístic. El periodisme és un agent essencial en una democràcia, per dos motius. Primer, perquè actua com a element de control del poder.  I, segon, perquè és un camp que permet la difusió lliure de les idees. Aquesta doble funció del periodisme permet disposar d’una democràcia sana. (Si en voleu més informació, vegeu la primera part del llibre Periodistes contra polítics (Columna, 2011), d’en Marçal Sintes -periodista i analista polític i col·laborador de la Facultat de Comunicació Blanquerna-, on es detallen les aportacions que expliciten el paper del periodisme com a peça important d’un sistema polític democràtic.)

Des del 2009, s’han fet treballs audiovisuals de divulgació que permeten fer arribar al conjunt de la població arguments de tota mena sobre la independència de Catalunya. Com he dit, en una societat amb bona salut democràtica aquesta mena d’actuacions no tan sols són esperables, sinó que són necessàries justament per a mantindre la qualitat democràtica d’un país.

Un d’aquests treballs és el reportatge Cataluña-Espanya, produït per Massa d’Or Produccions, dirigit per n’Isona Passola i projectat als cinemes l’abril del 2009 (i també retransmès per TV3 per la Diada del 2010). El documental La pelota vasca. La piel contra la piedra, d’en Julio Medem, va ser l’espurna que va motivar els seus productors a fer-lo, per la qualitat del treball i per les reaccions que va causar. El documental Cataluña-Espanya incideix sobretot en la manca d’inversions de l’Estat espanyol a Catalunya. La quantitat de dades tècniques que aporta fa feredat, i dóna una idea clara de la magnitud de l’espoli fiscal que pateix Catalunya. En tot cas, no tot són xifres. El reportatge combina aqueixes dades amb reflexions de personatges diversos: intel·lectuals, polítics, filòsofs, periodistes, acadèmics, professors universitaris, etc.; i no deixa de banda l’humor, ja que també té una certa voluntat desdramatitzadora.

Un altre treball és Adéu, Espanya?, elaborat per TV3 i dirigit per na Dolors Genovés. És un documental excel·lent. S’hi compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb la de Catalunya (personalment hi trobo a faltar que no es parlés també de Flandes, perquè té moltes similituds amb els altres quatre casos). El visionatge del documental permet acostar-se a molts conceptes polítics, jurídics i econòmics, però jo me’n quedo amb un de simptomàtic: l’alt grau de desenvolupament democràtic que hi ha a Dinamarca, el Regne Unit i el Canadà en comparació amb el baix grau de desenvolupament democràtic que hi ha l’Estat espanyol.

Un tercer documental és Spain’s secret conflict (2011). Tot i que està en anglès també pot servir al públic català per a formar-se.

Tots tres reportatges serveixen perquè tothom (catalans i no catalans) prengui consciència dels motius per a la separació de Catalunya respecte d’Espanya, així com de les vies per a fer-ho. Per tant, es pot dir que el periodisme audiovisual acompleix el seu paper dins la societat: vehicle de transmissió d’idees i generador de debat.


AFEGITÓ (1-1-2012)

A la llista cal afegir-hi un quart documental, Fora de joc, promogut per la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes. Es va emetre per Esport3 el 30-12-2011. S’hi explica les maniobres que l’Estat espanyol ha orquestrat contra les federacions esportives catalanes per tal que no siguin reconegudes internacionalment, malgrat que en un principi sí que ho estaven (cas del rugbi i del patinatge). Per cert, tals maniobres han sigut sufragades amb impostos de tots els ciutadans de l’Estat espanyol, el mateix que actualment té un dèficit gegantí que obligarà a apujar impostos a tothom i a retallar sous i serveis. Dir “Quina barra!” encara és suau.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Qui alimenta l’independentisme? Semblança de Pujol, Carod-Rovira, Aznar (agradi o no), Cardús, els maragallistes i López Tena

Segurament, més d’un ciutadà espanyol es demana com és que els catalans estan permanentment incòmodes amb l’articulació política de l’Estat espanyol i per què cada cop es parla més de la independència de Catalunya. I és lògic que se li donin respostes.

Els motius d’aquest estat de coses són molts i diversos: la catalanofòbia (no compartida per tothom a Espanya, però sí prou estesa); l’espoli fiscal i la manca d’inversions de l’Estat espanyol -en contraposició amb el dispendi balafiador en altres territoris-; les agressions a l’autogovern català per part de l’Estat espanyol (atac a la immersió lingüística a l’escola, un control financer ferri, laminació continuada del poder de la Generalitat, etc.); i moltes altres incomprensions. Fer la llista de ‘greuges’ és la resposta més habitual a la qüestió plantejada.

Des del 2009 diverses persones han exposat aquests fets. Podeu veure’n una mostra en l’article d’en Josep Ramoneda -una persona propera al socialisme- “El independentismo sale del armario” (El País, 20-9-2009); en l’article d’en Fernando Ónega -col·laborador de Televisió Espanyola- publicat a La Vanguardia (15-9-2011) titulat “Catalunya, ¿adéu?”, que explica d’una manera succinta -i amb un to planyívol- l’allunyament entre Catalunya i Espanya (utilitza el terme desencuentro); o en l’article d’en Toni Strubell “Hasta aquí hemos llegado” (abril del 2010).

Ara bé: quan intentem explicar un fenomen social, polític o econòmic per tal d’entendre’l (com ara el Tea Party, el crack del 29 o el Maig del 68 a París), sovint ens fixem en el què (allò que ha passat) i poc en el qui (les persones que hi han intervingut). És a dir, mirem quins factors socials, econòmics, polítics, històrics, etc., han conduït a la materialització d’un fet. I, certament, hem de fer-ho així.

Tanmateix, a voltes hi ha persones que, amb el seu verb i la seva actitud, ha condicionat el pensament de molta gent. I l’aportació d’aquestes persones és fonamental; tant, que sense elles tampoc es podria entendre per què un determinat fenomen social ha tingut lloc. En el cas de la Revolució Francesa, per exemple, els historiadors es fixen també en els personatges que la van liderar.

En la qüestió que ens ocupa, penso que és important conèixer (a més dels factors socials, econòmics, polítics, històrics, etc.) les aportacions que han fet diverses persones destacades. Perquè crec que, sense les seves aportacions, l’independentisme català tampoc seria com és.

Em centro en 5 personatges i un col·lectiu (els maragallistes) que, per les seves actuacions, han fet créixer el sentiment independentista i el suport social a un procés de creació d’un Estat català.

1. JORDI PUJOL

La primera persona és en Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya (1980-2003). Algú pot considerar que no hauria de ser a la llista. I és que sovint se l’ha acusat de no haver fet res per la independència. Però tal judici, sever, no deixa de ser injust, ja que ell mateix sempre s’ha declarat contrari a la independència. De fet, és partidari que Catalunya tingui un autogovern molt desenvolupat, però sense sortir de l’Estat espanyol. Per tant, acusar-lo de no fer res per la independència és una mica infantil.

Ara bé: en Pujol també ha fet créixer el sentiment d’independentisme de molts catalans almenys per dues vies. La primera via es desenvolupa els primers anys de la seva presidència. Va articular un discurs nacionalista, fins a cert punt molt reivindicatiu, prou atractiu perquè s’hi sumés tothom i alhora prou suau perquè no es produís un trencament social a Catalunya. El seu discurs, doncs, no atreia tan sols el catalanet de tota la vida que balla sardanes a Montserrat, sinó també l’immigrant d’Andalusia resident a l’extraradi de Barcelona. Per tant, va instal·lar en la ment de molts catalans, inclosos els nouvinguts, que Catalunya era un país diferent i tenia dret a l’autogovern; i aquesta idea va ser acceptada per pràcticament tothom a Catalunya. En Pujol, doncs, va establir la base sobre la qual s’aixecaria el sentiment independentista que avui tenim instal·lat en la societat.

La segona via en la qual ha treballat en Pujol és els discursos que ha fet del 2010 ençà, en què afirma que, tal com estan les coses, a Catalunya pràcticament només li queda la via de la independència. Com que en Pujol és escoltat (encara) per un gruix considerable de la població, que hagi dit això és important: persones catalanistes que no gosaven fer el pas envers la independència l’acaben fet perquè el seu referent hi ha acabat arribant.

(Sobre l’evolució ideològica d’en Pujol, podeu llegir-vos aquest article d’en Guillem Carol, “¿Donde dije digo, digo diego?”, publicat en El Singular Digital (24-9-2011). L’autor sosté que el progrés de l’independentisme es fa per etapes, i ho il·lustra al principi amb paraules del mateix Pujol pronunciades el 1980 i el 2011.)

2. JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

La segona persona que ha contribuït a fer créixer l’independentisme és en Josep-Lluís Carod-Rovira. El seu discurs, desenvolupat durant els anys 90 del segle XX, és amarat de dignitat i d’esperit democràtic, i va obrir les ments de molts catalans. L’ideari d’en Pujol, que havia sigut útil als anys 80 del segle XX, ja no donava més de si i havia acabat en un “sí però no”. A final del segle XX calia una nova forma d’articular el pensament polític nacionalista, que avancés per la part del “sí”. I en Carod-Rovira i el seu verb va connectar amb aquest sentiment i el va alimentar i fer créixer. El nou llenguatge carodià superava en dignitat i horitzó el ja vell i encarcarat llenguatge pujolià. Molta gent va entendre que l’opció independentista era viable en el marc de l’Europa democràtica actual, i per això van caure moltes pors i molts sobreentesos. Amb el seu llenguatge i ideari, doncs, en Carod va aconseguir estendre popularment l’independentisme i a fer que deixés de ser tabú.

Aquesta tasca de divulgació va donar els seus fruits: el 2003, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit d’en Carod-Rovira, passava de 12 a 23 diputats al Parlament de Catalunya; i l’any 2004 obtenia 650.000 vots a les eleccions espanyoles. (Els passos següents van ser molt fluixos per a la figura d’en Carod-Rovira. Durant el seu pas pel Govern de la Generalitat (2004 i 2006-2010) va demostrar tindre poques dots de mandatari, i va anar apagant-se. Però en qualsevol cas la llavor ja estava sembrada.)

3. JOSÉ MARÍA AZNAR

La tercera persona que més ha fet créixer l’independentisme és en José María Aznar, president espanyol (1996-2004) pel Partit Popular (PP).

Encara que pugui semblar un disbarat incloure’l en aquesta llista, crec que és dels que més ha fet perquè es consolidés el procés independentista. A desgrat seu, sens dubte.

(Permeteu-me una digressió il·lustrativa. En alguns camps l’expresident espanyol ha aconseguit sense voler-ho més resultats que moltes altres iniciatives fetes des d’altres instàncies volent-ho. Per exemple, n’Aznar ha fet més per la catalanitat de les Terres de l’Ebre que en Pujol. A les Terres de l’Ebre hi ha un sentiment de greuge comparatiu respecte de la resta de Catalunya, que als anys 70 i 80 del segle XX es manifestava amb un recel a ser considerats catalans. La política nacionalista d’en Pujol no va servir per a resoldre aquest tema, potser perquè no el tenia a l’agenda. Amb la proposta de transvasament de l’Ebre cap a València i Múrcia, n’Aznar va aconseguir que la gent de les Terres de l’Ebre acabés decantant-se cap a la catalanitat. Certament, no és l’únic factor que hi ha incidit (la qüestió de les vegueries també ha sigut important); però hi va ajudar molt. Podeu llegir-vos el llibre Natros! d’en Santi Valldepérez (Pòrtic, 2004), per a entendre l’evolució sociològica dels ebrencs en els darrers anys.)

Tornant a la situació política general de Catalunya, l’actitud, els missatges, el comportament, etc., d’aquesta persona van ser determinants perquè el sobiranisme cresqués com l’espuma. Segurament, sense la seva aportació des d’un punt de poder com és la presidència d’un Govern, avui els partidaris d’un Estat català no serien tants.

És clar que l’expresident espanyol no va actuar de manera aïllada, sinó que tenia molts col·laboradors, com els ministres dels seus governs, els dirigents del seu partit polític o diversos mitjans de comunicació (l’emissora de ràdio COPE, el diari El Mundo, etc.). En aquest sentit, és important fer ressaltar que, encara que n’Aznar ja estigui retirat, dins el PP hi ha altres persones amb un perfil semblant que poden continuar la seva tasca. Penso, per exemple, en l’actual presidenta de la Comunitat de Madrid, n’Esperanza Aguirre. És una figura ascendent dins aquest partit polític i les seves declaracions quan es refereix a Catalunya o la llengua catalana no són gaire diferents de les que feia n’Aznar.

4. SALVADOR CARDÚS

Una altra figura important és el sociòleg Salvador Cardús, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor prolífic. Podem considerar-lo una ‘cara amable’ de la ideologia independentista. Tindre gent com en Cardús, amb una capacitat dialèctica enorme i alhora amb un to serè i ponderat és també important, sobretot pels estirabots que surten de tant en tant des de l’espanyolisme.

5. ELS INTEL·LECTUALS MARAGALLISTES

En Pasqual Maragall, com a president de la Generalitat (2003-2006) pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), volia, des del socialisme català d’ideari catalanista, establir un marc de tipus federal per a l’encaix de Catalunya amb Espanya. Creia que tindria el suport d’en José Luis Rodríguez Zapatero com a màxim dirigent del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) -amb qui el PSC estava federat- i com a president del Govern espanyol (2004-2011). D’aquí en va sortir l’Estatut d’Autonomia III (aprovat pel Parlament el 2005 i en vigor des del 2006). Cal tindre present que, a les eleccions catalanes del 2003, no era tan sols en Maragall qui propugnava un nou Estatut, sinó que també el defensaven CiU i ICV-EUiA; per tant, era un objectiu polític transversal.

L’Estatut d’Autonomia III era, en un principi, prou ambiciós: l’article 1 deia textualment i únicament “Catalunya és una nació”. Aquesta idea i tot el que se’n derivava era inassumible per a l’Estat espanyol, el seu Govern i moltes persones de fora de Catalunya, que utilitzen el terme Nación per a referir-se a l’Estat espanyol. Per això aquell Estatut va ser retallat considerablement a les Corts espanyoles i, posteriorment, encara va ser laminat pel Tribunal Constitucional. El resultat va ser un clar desencís del maragallisme.

El maragallisme -i el socialisme catalanista en general- té, com tot corrent ideològic, uns intel·lectuals que hi aboquen pensament i arguments. Aquests intel·lectuals fan arribar els seus plantejaments a la població en general a través dels mitjans de comunicació (sigui tertúlies radiofòniques o televisives, sigui entrevistes, sigui articles a la premsa escrita, sigui blogs). Doncs bé: a partir del fracàs de l’Estatut d’Autonomia III i morta la via federalista (la sentència del Tribunal Constitucional talla les ales a aquesta opció), i en algun cas fins i tot abans, aquests intel·lectuals maragallistes van plantejar obertament que potser cal iniciar el camí cap a la independència de Catalunya, o com a mínim fer o permetre fer un referèndum sobre la independència de Catalunya. És el cas d’en Xavier Rubert de Ventós, d’en Juan-José López Burniol o d’en Ferran Mascarell. El primer va escriure un llibre titulat Catalunya: de la identitat a la independència (Empúries, 1999); i el 22-1-2011 va publicar l’article “Rumbo a la independencia” a La Vanguardia. El segon deia, en una entrevista en El Periódico de Catalunya (17-1-2008), que “Espanya ha d’admetre el dret de secessió”, una afirmació en principi poc esperable en un ideòleg del socialisme català. (El desencís d’en López Burniol pel procés estatutari també queda reflectit en aquest altre article del 9-12-2009, també en El Periódico de Catalunya.) I el tercer va publicar un article a l’Avui titulat “Després de la manifestació” (11-7-2010), on diu que “l’Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la independència”. A la llista s’hi pot afegir en Josep Ramoneda, no tan proper a en Maragall, però que el 2009 afirmava que, en un referèndum per la independència, votaria “sí”. (També, com en López Burniol, aquest posicionament té un punt previ de desencís davant l’evolució dels fets: vegeu aquest article seu publicat en El País (1-7-2010) titulat “Federalismo, soberanismo, independencia”.)

Que un grup d’intel·lectuals propers al socialisme català hagi obert la porta a tirar endavant la independència és significatiu. Perquè vol dir que molts altres militants socialistes es plantegen aquesta qüestió, agradi o no a l’aparell del PSC. I, per tant, una part de la societat catalana, tradicionalment allunyada de plantejament sobiranistes, s’hi ha atansat.

6. ALFONS LÓPEZ TENA

En darrer terme, last but not least, cal destacar la figura de n’Alfons López Tena. Aquest notari, que va arribar a ser vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol (2001-2008), actualment és diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana per la Independència.

En López Tena ha incardinat l’opció política independentista en el marc legal internacional i ha abocat noves raons per la independència. Podeu veure-ho en el seu llibre Catalunya sota Espanya (La Magrana, 2007). A més, té una gran capacitat dialèctica i argumentativa; podeu comprovar-ho en aquesta entrevista que li van fer al canal de televisió Intereconomía (11-3-2011), d’ideologia espanyolista; i en aquesta altra entrevista al programa Els Matins, de la televisió pública catalana (20-9-2011).

6. ALTRES VEUS

Certament, hi ha moltíssimes altres persones que han elaborat discurs independentista, un discurs que ha arribat a milers de persones. Penso en noms com Toni Strubell, Enric Larreula, Emili Valdero, Lluís Maria Xirinacs, Patrícia Gabancho, Justo Molinero, Héctor López Bofill, Jaume Renyer, Víctor Alexandre, Robert Ara, Josep Pinyol i tants d’altres. Seria injust no esmentar-los, perquè han tingut un rol semblant.

Però el simbolisme i la rellevància pública dels personatges ressenyats adés és majúscul. I crec que serveix per a entendre per què el sentiment independentista ha crescut dins la societat catalana. Ha crescut, és clar, per factors socials, econòmics, polítics, històrics, etc.; però, a més a més, també perquè unes determinades persones, amb gran projecció pública, han exposat les seves idees i els seus arguments. Sense la seva aportació el sentiment independentista potser hauria crescut igualment, però més anàrquicament. Això revela la importància que els moviments socials i polítics tinguin referents ideològics sòlids. Un referent ha d’ajudar a consolidar i fer créixer un moviment social i polític, sigui posant-ne les bases (Pujol), sigui donant-hi cos (Carod-Rovira, López Tena, Cardús), sigui completant-lo des d’altres ideologies (els maragallistes), sigui donant forma a la ideologia contrària sobre la qual hom ha de prendre posició (Aznar).

divendres, 23 de setembre del 2011

Pere: per què tot és tan complicat? (crònica d’unes passejades per Girona)

Ja sabeu que solc tocar temes transcendents -que si la Unió Europa se’n va en orris, que si Espanya ha fracassat, que si tenim canvis socials a tocar, que si la crisi econòmica s’ho endurà tot...-. Però avui compartiré unes reflexions més personals i, per això, menys transcendents (o no; potser en el fons ho són més, encara).

El juliol del 2011, jo i altres col·legues de la universitat vam anar a un congrés sobre història de la llengua que es feia a Girona. En Pere Navarro -professor que ja el vaig tenir quan estudiava jo-, n’Emili Llamas -un dels becaris de la universitat- i jo mateix hi vam assistir.

Com que hi havia temes que no ens interessaven, vam fer alguna campana (pst!, no ho digueu a ningú). Cal precisar que n’Emili, el més jove, és el més formal de tots; i que en Pere, el més gran, és el més irreverent. Per això, qui proposava les campanes -en funció del poc interès de les comunicacions- era en Pere, mentre que el becari sovint preguntava amb un to de dubte: “Voleu dir?”. I això que els dos professors anem vestits més formals i ben pentinats -i a més en Pere és missaire-, mentre que el becari va vestit a mig camí de kumbaià i alternatiu i du un cabellam esbullat -a més de ser cantant d’un grup de pop-rock, els Poker’s-. O sigui que oblideu-vos del tòpic que la jovenalla és irresponsable.

En fi, campanejant vam aprofitar per a visitar la ciutat: el Museu d’Història dels Jueus; la catedral; l’església de Sant Feliu; l’església de Sant Pere de Galligants; els banys àrabs; etc. Com que el becari és jove, en Pere i jo aprofitàvem per a explicar-li episodis de la història de Catalunya concentrats en elements presents a les esglésies. A Sant Feliu vam explicar-li la llegenda que, de la seva tomba, van sortir mosques que van delmar l’exèrcit francès que assetjava la ciutat al segle XIII (mentre l’armada catalana capitanejada per en Roger de Llúria fustigava la flota francesa al Mediterrani). A la catedral vam ensenyar-li la tomba de n’Ermessenda de Carcassona
, comtessa de Barcelona, presumiblement una de les primeres mostres de la senyera (barres grogues i vermelles pintades a la paret de la tomba; en aquell moment era l’emblema dels comtes de Barcelona). Feia poc que TV3 havia emès la sèrie Ermessenda, sobre aquest personatge, de manera que les explicacions tenien més interès, encara. I a la mateixa catedral vam mostrar-li la tomba d’en Ramon Berenguer II Cap d’Estopes, comte de Barcelona, que va morir per un atac a traïció mentre feia la ruta entre Barcelona i Girona. Aleshores hom va acusar son germà bessó i concomte, Berenguer Ramon II, amb qui havia tingut tibantors, si bé no se’n va demostrar mai la culpabilitat.

Com que tots tres tenim formació diferent, interessos diferents i punts de vista diferents, també vam xarrar molt sobre diversos temes: urbanisme, religió, societat, política, economia, cultura, història... La visió de cadascun complementava la dels altres dos. Una de les tantes vegades que vam passar pel carrer de la Força, vaig preguntar-li a en Pere: “Però, veam, Pere: per què tot és tan complicat?”. Va trigar un parell de segons a respondre, tot movent el cap, fins que va dir: “Mira: si ara comencés a respondre aquesta pregunta...”. Va deixar la frase enlaire i jo vaig continuar-la: “D’aquí a dos mesos encara estaries responent-la”. En Pere va fer que sí amb el cap i ho va tancar amb un “Això mateix”.

Vaig fer la pregunta perquè, aquells dies a Girona, ens en havien passat unes quantes.

Quan vam visitar la catedral, a la botiga vam veure un DVD amb salms tocats per l’organista de la catedral i cantats pel cor. En Pere -interessat per aquests temes- va intentar comprar-lo. Però el xicot del mostrador va dir que no en sabia el preu, i va suggerir que anéssim a la botiga del bisbat, situada a la plaça del Vi (baix de tot, a tocar de l’Ajuntament). Vam anar-hi, però la dependenta ens va dir que no tenia el DVD. Com a contraoferta, va suggerir que anéssim a missa de 9 a la catedral, ja que, a l’acabar, podríem demanar-li al mossèn que l’havia enregistrat, l’organista, perquè es veu que el regalava. L’argument que ens va donar és que, com que un producte així no té gaire sortida comercial, el capellà el regalava a qui l’hi demanava. En fi, que la solució finalment va consistir a anar a missa de 9. Perquè després diguin dels funcionaris, que et remeten d’una finestreta a una altra...

En Pere col·lecciona elements religiosos simbòlics. Per això, al Museu d’Història dels Jueus va comprar un mantell hebreu. També buscava una botiga on venien icones ortodoxes. Ens va costar trobar-la, i això que vam passar-hi per davant uns quants cops. En ser-hi, després que li ensenyessin unes quantes icones, va refusar de comprar-les, tot i la seva bellesa, perquè les va trobar caríssimes. Mentrestant els altres dos tafanejàvem, i jo vaig trobar unes edicions facsímils d’un vocabulari del segle XIX del parlar caló, la llengua dels gitanos (Puigmalet, com t’hauria agradat ser-hi!). Com que en Pere i n’Emili fan un treball sobre la parla dels gitanos de Tarragona, vam comprar-los. En sortir de la botiga, en Pere ens va dir que tenia previst fer un viatge a Armènia i ja hi compraria una icona ortodoxa per quatre rals. Total: en Pere va veure que havia de travessar tot Europa fins al cor d’Àsia per a aconseguir aquella icona, lluny de la botiga gironina; i jo, a la mateixa botiga, vaig trobar-hi un llibre interessant sobre una ètnia que havia travessat tot Àsia i Europa.

A la visita a Sant Pere de Galligants, en Pere va demanar a la noia que venia entrades si podia posar-se a cantar al bell mig de la nau. La noia va dir que sí. I mentre en Pere entonava els càntics gregorians que ressonaven per tota la nau, l’única persona que hi havia al recinte, un fotògraf professional, va continuar fent les fotos que havia vingut a fer. Compto que li van quedar més bé, impregnades de l’esperit monàstic del cant gregorià. Encabat vam traduir a la noia de l’entrada algunes làpides escrites en llatí. Que uns visitants il·lustrin la persona que hi treballa no deixa de ser una mica ‘el món al revés’.

Més estrident va ser la visita a una altra botiga de records al carrer de la Força. No sé com va ser que ens vam posar a parlar de la llengua hongaresa. En Pere em va demanar si l’estava aprenent; li vaig respondre que n’havia après bastantes paraules, però el que costa més és la sintaxi (relacionar les paraules entre si). I li vaig explicar per què: “L’hongarès té 25 casos. O sigui que si algú em diu que el llatí és difícil li tallo els collons” (els casos són una mena de sufixos que indiquen el paper que fa un mot dins la frase; el llatí té 6 casos i el català no en té cap, perquè us en feu la idea). No vaig caure en el fet que estàvem davant de la dependenta, una xica jove, que devia al·lucinar: què feien tres paios parlant de castrar algú per considerar difícil el llatí, més quan el 99% de la població catalana considera que el llatí és difícil?

Realment, tot és ben complicat. I si en tres dies vam tindre ocasió d’adonar-nos-en per la via de petits exemples concrets, què deu pensar la gent que no para de viatjar arreu del món i de conèixer nous llocs, altres persones, cultures diferents?

Pere: ja pots començar a contestar. Ja sé que ens cal temps; doncs posem-nos-hi com més aviat millor.