diumenge, 4 de setembre del 2011

Què coi!? Sí, home, sí, digueu-ne ‘tarja’!

Tothom que assisteix a un curs de llengua catalana, o que és assessorat per un tècnic lingüístic, o que consulta un manual d’estil, rep la instrucció que, en català, no es pot dir tarja de crèdit (o de dèbit), sinó que cal dir targeta de crèdit. La correcció també s’aplica a les targes de vídeo o so dels ordinadors i a les cartolines de color groc o vermell amb què els àrbitres sancionen els jugadors de futbol amb actituds violentes. Tal instrucció es troba arreu: a més dels llibres d’aprenentatge del català, la trobareu a l’És a dir (un portal de TV3 i Catalunya Ràdio sobre dubtes lingüístics, adreçat en principi als professionals d’aquests mitjans de comunicació, però obert a tothom); a les píndoles de l’emissora de ràdio RAC1 titulades “El català correcte”; i fins i tot a la xarxa, com es veu a l’apunt “N’hi ha que en diuen tarja” del blog d’en Miquel Colomer. Vaja: que dir tarja de crèdit o tarja de so és poc menys que un pecat...

Doncs ja va sent hora de despenalitzar aquests usos de la paraula tarja.

D’arguments en tinc un grapat. Fixem-nos, d’entrada, que la instrucció esmentada, repetida a tort i a dret, no ha aconseguit que la gent deixi de dir tarja. Davant això, els tècnics lingüístics i els professors de català, més que entossudir-se a continuar flagel·lant els parlants, potser s’haurien de plantejar com és que no reïxen a desterrar aquest ús de tarja. I segurament no és per incapacitat pròpia (altres paraules poc aconsellables sí que s’han aconseguit arraconar, en favor de solucions més adequades); per tant, deu haver-hi alguna raó més de fons, de tipus sociològic.

Diguem d’entrada que, per a anar bé, hauríem de dir-ne carta de crèdit (o dèbit). És així com en diuen totes les llengües europees excepte l
espanyola. Només cal saber una mica d’anglès, francès o italià per a veure-ho. En francès es diu carte de paiement (o carte de crédit, o carte de débit). En italià es diu carta di pagamento (o carta di debito, o carta di credito; també en diuen tessera). I com que -teòricament- a Catalunya tothom de 40 anys o menys sap anglès, se suposa que tothom de 40 anys o menys sap que en aquesta llengua s’anomena card. És més: si hom ronda una mica per les autopistes de França i Itàlia, acaba dient carta de crèdit només pel fet de llegir els cartells dels peatges on hi diu carte i carta (cosa que demostra que als catalans ens aniria bé saber dues o tres llengües romàniques a més del català, i no com ara).

Aquesta opció (dir-ne carta) està argumentada detalladament al blog d’en Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears. Ara bé: tot i que seria l’opció més ecològica per a la llengua catalana, avui tenim que la gent en diu targeta o tarja. Un cop es donin les condicions per a estendre el mot carta no tinc res a dir-hi, al contrari (tampoc cal gaire cosa: basta que caixes, bancs, TV3 i alguns diaris passin a usar aquest terme, i en poques setmanes seria d’ús general). Però ara per ara la gent es mou entre targeta i tarja, i és en aquest context que em sembla que, el millor per a la llengua catalana des del punt de vista ecològic, és deixar via lliure al mot tarja.

Miro d’argumentar-ho. L’ús del mot tarja amb el sentit de ‘cartolina petita rectangular’ (com les de visita) o ‘placa menuda de plàstic per a transaccions, certificacions, etc.’ (com les de dèbit o crèdit o els carnets d’identitat electrònics), i encara d’altres sentits (en electrònica, en esports, etc.), és una innovació dels catalanoparlants. És a dir, una innovació de la llengua catalana feta des de dins. És evident que no és una influència de l’espanyol (l’expressió tarja de crédito pràcticament no es diu, i si es troba és a Sud-amèrica).

Si és una innovació pròpia de la llengua catalana vol dir que és una solució genuïna. I tota solució que crea el català per si sol ens singularitza respecte de l’espanyol i d’altres llengües veïnes. Un exemple d
això que dic seria el mot cap per a indicar una destinació: Vaig cap allà. Aquesta solució ens separa de l’espanyol, on es diu hacia: Voy hacia allá. És un ús especialitzat del mot cap ‘testa, part superior del cos humà’. Abans de fer aquesta innovació es deia vers, igual que en francès. (Per cert: us imagineu algú criticant l’ús del mot cap de destinació perquè en català original és vers?)

Singularitzar-nos per mitjà de paraules o expressions pròpies és una manera d’evitar que, a la llarga, el català acabi esdevenint un dialecte de l’espanyol (el catanyol), tal com li ha passat al gallec. Per tant, des d’una perspectiva de planificació lingüística hauríem de donar la benvinguda a qualsevol innovació feta des de dins. És més: francament, anem justos d’innovacions pròpies (se’n fan, però també copiem totes les que fa l’espanyol o, en el cas del Rosselló, les que fa el francès). Tan bé està la llengua catalana perquè ens permetem de renunciar a una innovació feta des de dins?

I per què s’ha produït aquesta innovació? Per què els catalanoparlants es van posar a dir tarja espontàniament -en contra, fins i tot, de la pressió en sentit contrari dels tècnics lingüístics-? Tot i que és difícil trobar una resposta a aquesta mena de fenòmens, podria estar relacionat amb la reacció diferenciadora espontània que explica el sociolingüista Francesc Xavier Vila. Aquest autor, professor de la Universitat de Barcelona, va presentar fa anys la ponència “La dinàmica del contacte lingüístic en relació amb la llengua catalana”, publicada dins el llibre Ecosistema comunicatiu. Llengua i variació (editat per Miquel Àngel Pradilla i publicat el 1998 per Alambor -una editorial de Benicarló-, pàg. 133-160). En aquesta ponència explica que els parlants d’una llengua coneixedors d’una altra, quan hi ha un contacte entre les dues llengües, poden activar mesures diferenciadores de manera espontània. Per això els mots dar i vas, catalaníssims, han reculat enfront de donar i got. I tot perquè en espanyol existeix dar i vaso (en espanyol el verb donar existeix, però té un sentit especialitzat: s
aplica a donar sang, donar béns per mitjà d’un testament, etc.). Podria ser, doncs, que el mot tarja s’hagués estès com a reacció espontània: seria vist com una solució més pròpia que targeta, mot idèntic formalment -salvant la fonètica- a l’espanyol tarjeta.

Hi ha altres factors del camp morfològic. El mot targeta té un sufix diminutiu -et; i hom pot ‘recrear’ -per dir-ho d’alguna manera- l’original. Així es recrea tarja. En el llenguatge popular tenim alguna altra mostra d’aquest procés. El grup de pop-rock Gossos té una cançó titulada “Pilar”, la lletra de la qual diu així: “Que guapa estàs amb la teva samarra dels Rolling Stones...”. És evident que una noia fan dels Rolling Stones no du una autèntica samarra, és a dir, un gec tipus armilla fet de llana (la pellissa) o de vellut, propi dels segles XVIII o XIX. En realitat, els rockers del Bages es refereixen a una samarreta (la T-shirt dels anglesos), estival i festiva; però n’han llevat el sufix diminitiu -et i ho han convertit en samarra. Un truc estilístic per a marcar que es tracta de llenguatge col·loquial.

Els remugaires encara em retrauran que els diccionaris (els sants, sagrats i reconsagrats diccionaris) no recullen aquest sentit per al mot tarja. I que, au: a fer bondat. Que cal seguir els diccionaris com a doctrina sagrada que són. Si els diccionaris no recullen tal sentit, no es pot dir i punt. Fer una altra cosa és heretgia.

Als qui argumentin això se’ls pot contraargumentar que els diccionaris deixen la porta oberta a usar tarja en tots els usos en què teòricament només es pot dir targeta. D’entrada, el Gran diccionari 62 de la llengua catalana, d’Edicions 62, té una accepció de tarja que remet a targeta (amb l’etiqueta ‘impropi’, val a dir). Però és que el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans també permet aquesta interpretació. Segons el diccionari normatiu, una tarja és una “Placa rectangular o ovalada on hi ha escrit un nom, una indicació”. Diria que una tarja de crèdit o dèbit és una “placa rectangular amb una indicació” (la indicació és el número de tarja, la data de caducitat, el tipus, l’entitat emissora, la persona titular...). I, de fet, segons aquest mateix diccionari una placa és una “Làmina rígida de metall, de vori, de fusta, de plàstic, etc., generalment destinada a ésser aplicada sobre una superfície plana”. Tot i que la tarja de crèdit no va enganxada enlloc, hi diu “generalment”; per tant, també pot tindre altres usos que no sigui anar enganxada. El Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana, du una informació similar. En fi: sí, segons els diccionaris tarja pot aplicar-se als sentits que té targeta. I si no, mireu la definició de targeta, en totes les seves accepcions: realment és tan diferent de la definició de tarja?

Els vigilants de la puresa encara em diran que, als diccionaris, hi ha d’haver una remissió clara entre targeta i tarja; i que, si no és així, la meva intrepretació és fora de lloc. Recórrer a aquesta limitació, però, fa més mal que bé: perquè llavors deixa fora del llenguatge general i culte qualsevol cosa que no figuri expressament i degudament al diccionari. I, si anem en aquesta direcció, el català deixarà de ser una llengua de cultura (és a dir, usada en les comunicacions formals, en els mitjans de comunicació, etc.) i passarà a ser una llengua d’elucubració (és a dir, només útil per a parlar sobre si mateixa). Per exemple, ni al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni al de l’Enciclopèdia Catalana hi ha el verb tutoritzar, a pesar que és usat constantment pels docents, incloent-hi els de llengua catalana. I què hem de fer? Deixar de tutoritzar? O continuar tutoritzant però sense referir-nos mai a tal acció?

Els qui advoquen perquè un mot, perquè sigui usat, ha de figurar als diccionaris explícitament i expressament amb totes les seves lletres i tots els seus significats, sense deixar marge a la reinterpretació i als nous usos, en realitat laminen la capacitat expressiva d’una llengua. Són molts els que es consideren ‘patriotes’ i que, per això, com que la llengua catalana necessita protecció, cal seguir escrupolosament el que diu l’autoritat lingüística (l’Institut d’Estudis Catalans, el Termcat, etc.). Hi ha fins i tot qui considera que el terme espoli fiscal no s’ha de dir perquè els diccionaris catalans antics només recollien espoliació per a aquest sentit, mentre que espoli es reservava als béns que deixava un prelat en morir (i això que avui dia els diccionaris recullen espoli com a sinònim d’espoliació!). Aquesta actitud és en realitat miop: es talla les ales a la pròpia llengua i per tant cada dia és menys expressiva. L’any 2004, quan vaig publicar el llibre La formació de mots (Eumo), a la introducció vaig escriure-hi que “si no sortíssim de les quatre parets del diccionari la llengua quedaria estancada en una irrealitat” (pàg. 24). Em sembla que aquesta frase manté tota la seva vigència.

La Inquisició Lingüística encara podria treure com a argument la precisió semàntica. És a dir, que cada mot ha de tindre el seu significat. En aquest sentit, com que tarja ja vol dir ‘escut militar medieval de forma rectangular’ (que és el seu sentit original) i ‘obertura rectangular practicada a la part superior d’una paret o d’un envà, sobre una porta, generalment de tancament fix o de fulla abatible’, doncs no ha de referir-se a res més. Bé: deixant de banda que -com hem vist- els diccionaris generals recullen un sentit que permet usar tarja com a sinònim de targeta, em podeu dir quanta gent realment usa tarja en els dos sentits antics?

Un darrer apunt. En espanyol s’usa el mot tarjetón, que fa referència una mena de tarja gran. En català es va estendre targetó, un calc clar de la paraula espanyola i que no figura als diccionaris catalans. Doncs bé: si s’hagués deixat tranquil el mot tarja, ara potser no tindríem targetó. Però no: havíem de qüestionar tarja per espuri, i ningú no va preveure que hauria pogut servir per a evitar l’extensió del castellanisme targetó. Realment, els puristes en saben un niu, d’estratègia... (Sobre el tema del mot targetó podeu consultar aquest apunt de l’Institut d’Estadística de Catalunya, que va en la línia del que dic jo.)

Per què sóc tan bel·ligerant amb els repatanis guardians de la puresa? Si la gent diu de manera generalitzada tarja de crèdit i els tècnics lingüístics ens encaparrem a impedir que s’usi aquest terme, sense un argument clar més enllà de les quatre parets del diccionari, estem alimentant aquella creença (falsa però prou estesa) que “el català és difícil” (en comparació a l’espanyol, representa). És clar: si quan la llengua catalana desenvolupa un ús per si sola la frenem, com no ha de ser difícil? Noteu que el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua no recull mots tan estesos com tutorizar, expertizar o el mateix tarjetón... I no veig que cap guardià de les essències s’esquinci les vestidures perquè siguin vocables corrents en aquest idioma. No hauríem de començar a ser igual de normals que els espanyols?

En fi: deixeu en pau la tarja i dediquem-nos a fer créixer el català amb brots propis (i no a empetitir-lo).

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

7 comentaris:

  1. A banda dels sants, sagrats i reconsagrats diccionaris contemporanis que tan bé glosses, t'hi afegiré que el diccionari quintilingüe de 1839 recull "tarja", entre d'altres accepcions, com a "planxeta de mètall ó fusta que dònan per senyal en algunas botigas y casas de negoci". I el Labèrnia recull "tarja" des de la primera edició de 1839-40. L'accepció, esclar, és de l'època: "Emblema, adorno á modo de escut antich, que conté alguna inscripció pera perpetuar la memoria de algú". El també vuitcentista i tan reeditat diccionari Saura recull "tarja" des de la primera edició de 1851, i remet a "tarjeta" (El Saura sempre tan clar!). El DIEC recull l'accepció de "tarja", que comentes, del Fabra.

    ResponElimina
  2. Benvolgut Xavier,

    Em sap greu no estar del tot d'acord amb la proposta.

    Estic totalment d'acord en una cosa que dius: que «per a anar bé n'hauríem de dir "carta de crèdit"» i que, amb les condicions adequades, «basta que caixes, bancs, TV3 i alguns diaris passin a usar aquest terme, i en poques setmanes seria d’ús general». Gran afirmació que pot aplicar-se a moltes propostes que alguns hem fet per a descastellanitzar el nostre lèxic. Si això es pot aconseguir en poques setmanes (potser seria una mica més, però és igual), per què no començar a promoure aquesta solució sense esperar a tenir les condicions adequades? (l'Estat independent?). No és millor anar de la solució dolenta a la bona sense passar per una de semibona?

    El problema és que "tarja" (per damunt dels usos i dels diccionaris dels segles de subordinació) és un "castellanisme arreglat". Arreglar en aquest cas vol dir canviar-ne un poc la forma perquè no sigui tan igual que l'hispanisme original però mantenint allò que és essencial, com pot ser el lexema. Com els "culebrots", que semblen molt més catalans que els "culebrons" (perquè en espanyol no es diuen "culebrotes", igual que no es diu "tarja de crédito"). Però això no són ben bé solucions fetes des de dins, sinó solucions condicionades per la dependèndencia. Si no existís aquesta "peculiaritat" espanyola de la "tarjeta de crédito", o si no hi estiguéssim supeditats, segur que no diríem ni "tarja" ni "targeta" de crèdit.

    Jo, amb tots els respectes per a tots els punts de vista (ben legítims tots) em mantinc en la meva proposta de català desespanyolitzat i europeu: carta de crèdit. I voldria tenir aviat una carta d'identitat catalana. Em sabria greu que també en diguessin DNI.

    ResponElimina
  3. Xavier, no sé si apuntar-me a la teoria que la gent sent una necessitat de diferenciar-se de la llengua dominant. O, en tot cas, seria un tema polític, no lingüístic. I no sé quanta "genuïnitat" hi pot haver en un acte de llengua impulsat pel patriotisme.

    Però d'altra banda, crec que erres l'anàlisi. Jo estic quasi segur que "tarja" s'ha estès simplement per hipercorrecció, similar a la d'aquells que diuen "certificat metge". És el mateix mecanisme que ha originat la reculada de "vas".

    I Gabriel, et desitjo sort amb els canvis que proposes, però sigues conscient que serien victòries pírriques. T'asseguro que només vivint en un país castellanoparlant diferent d'Espanya t'arribes a adonar del grau d'espanyolització del català. Tu no te n'adones perquè hi estàs immers, en aquesta espanyolització. No concec la teva llista (però m'agradaria que me la fessis arribar), però sospito que ni et deus haver qüestionat termes com "nòmina", "rebut de la comunitat", "en aquest rètol hi posa..." o "ingressar (en un hospital)", i no penses que hi hagi res a corregir en aquestes expressions. A l'Argentina, per exemple, diem respectivament "recibo de sueldo", "expensas", "en este cartel dice..." i "internar". És a dir que encara que "resolguis" el "problema" de tarjeta/carta, hi ha milers de calcs molt difícils de revertir, i que demostren que el vertader problema no és aquesta o aquella paraula, sinó com recuperar la independència alhora d'originar terminologia pròpia.

    ResponElimina
  4. L'altre dia volia 'exigir-te' que també tractessis temes de llengua al bloc. M'alegro que t'hi posis.

    Més enllà de les targes i les targetes, estic molt d'acord amb l'esperit anti-Inquisició.

    El problema és que ni TV3 ni els diaris no faran el pas de dir-ne 'carta'. Això és impossible ara mateix. Jo acceptaria 'tarja' encara que sigui un castellanisme arreglat.

    ResponElimina
  5. Gràcies a la referència que has fet en Zèfir acabe de descobrir el teu bloc, que m'alegre que hages començat i que espere que tingues temps i ganes de continuar-lo molt de temps.

    Sóc usuari ben inconscient de targeta, tal com supose que es fa de manera generalitzada al País Valencià, i no m'importaria sumar-me a la «carta», tal com diu Gabriel Bibiloni, però compartixc plenament tant l'apreciació teua que «basta que caixes, bancs, TV3 i alguns diaris passin a usar aquest terme» com les que crec que hi va lligades de Gabriel Bibiloni, «carta d'identitat catalana» i d'Alberto José Miyara, «com recuperar la independència» que ell circumscriu «a l'hora d'originar terminologia pròpia», però que jo crec que és una qüestió de dret, en primer lloc, i després ja voríem que féiem amb els drets a les mans, en lloc de continuar amb les caritats eventuals dels tribunals.

    De fet, a mi m'és igual un mot o altre. Jo crec que més aviat patim una aŀlucinació en què veiem que som ciutadans de ple dret i que sempre l'errem, que intentem de totes totes esmenar els errors, però que no n'hi ha manera. Diria que simplement no som ciutadans de ple dret (ni els de Catalunya ni els del País Valencià, etc.), sinó que som ciutadans discriminats en dret lingüístic. Per tant, crec que no l'errem, però com que no tenim drets per a més, el resultat de seguir el camí habitual dels processos lingüístics és diferent del que voldríem, del que suposem que seria en una altra situació política.

    En fi, benvingudes tant la «tarja» com la «carta». Sí, m'agradaria molt anar ben errat i que aconseguírem amb un nou diccionari d'ús el que no aconseguim amb la nostra «representació» política.

    ResponElimina
  6. Xavier, això afecta com a mínim tres paraules més: jaca (per jaqueta), furgona (per furgoneta) i xancla (per xancleta). Com ja dius tu, tarja és una innovació feta des de dins (segurament com samarra i jaca), però el fenomen de "recrear" l'original partint del diminutiu -et- és compartit amb l'espanyol, almenys amb furgona i xancla.

    No em sembla malament obrir-nos a la incorporació de tarja, ja sigui com a sinònim de targeta o bé com a alternativa al "tarjetón". És cert que fa anys i panys que ens hi barallem, i ben mirat potser no és un mot tan perniciós. Però si fem aquest pas, aleshores hauríem de donar el mateix tracte com a mínim a les xancles (tan o més esteses que les targes) i potser també a les furgones.

    ResponElimina
  7. Estic d'acord amb tu a grans trets, tot i que considero perillós ironitzar tant sobre l'autoritat de la normativa en una situació sociolingüística com la nostra. Quant al cas que ens ocupa, és veritat que si no fos per la interposició de l'espanyol diríem "carta". Això i tot, em sembla perfecte usar "tarja", per més castellanisme arreglat que sigui (i ho és, certament). I això, amb un motiu de pes: la precisió expressiva; aquestes targes/targetes tenen, certament, forma de tarja/targeta, no pas de 'carta'.

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.